dimarts, 16 de desembre de 2014

ODI I PERDÓ


Hola, Maria

Ahir vaig fer una xerrada a un col·lectiu molt especial i molt proper per a mi, un grup d’ajuda mútua de dones maltractades. La meva cosina, que ho va viure en pròpia pell, és una de les impulsores i em va dir fa un dies
- “Alex, em sembla que ens seria de molta ajuda sentir parlar a un home sobre els maltractaments. Sempre venen dones-victimes o persones en el seu rol de tècnic, psicòlegs, metges, advocats....; hem pensat que seria molt alliberador sentir a un home normal, lluny de ser un maltractador, en el seu paper d’home, què pensa d’aquest tema”
M’ho vaig agafar com un repte personal. La meva postura és molt clara al respecte, però parlar-ho obertament amb dones de carn i óssos que ho han patit a la pròpia pell, és molt diferent
Finalment, em vaig decidir a tractar-ho a través d’un conte, com fem sovint tu i jo quan volen parlar d’algun tema. He buscat, dins de la meva “conteteca” un conte apropiat, que parli tant del dolor com del perdó, tant de l’odi com de l’amor
És un col·lectiu, el de les dones maltractades, que m’és molt proper. Em sento molt identificat i totalment solidari amb aquestes dones que, a canvi del seu amor, han rebut sols cops i odi, menyspreu i maltractament. Paralitzades per la por i el terror, tancades en un cercle de cops i amenaces, aïllades social i familiarment, aguanten com poden un infern del qual sortir sembla fàcil des de fora, i molt difícil des de dins, si no tens un suport clar i directe que et doni la valentia i la llum que no veus enlloc. I no és solament un tema puntual d’actituds masclistes i violentes d’alguns homes que manipulen i menyspreen les dones perquè creuen que són una propietat seva més. És sobretot un tema social, educatiu, que ens afecta a totes les persones, homes i dones i a totes les institucions, organismes i dirigents socials. I no sols amb lleis i normatives, vigilància i mesures protectores a les víctimes cal abordar el tema. És imprescindible sobretot un canvi de mentalitat i actitud social. I un rebuig ferm i absolut i sense cap tipus de disculpa davant de petites accions masclistes i irrespectuoses que massa sovint veiem al nostre voltant envers les dones. Ja siguin gestos, comentaris i frases obscenes mal dites “piropos” o tocaments i fregaments no consentits
I cal començar des de ben petits, quan molts nens reprodueixen conductes i comportaments que han après desgraciadament de models molt propers. I, penso, sobretot cal ensenyar a les noies a fer-se respectar, a no deixar passar ni una, a marcar molt clarament els límits i a ser conscients de la seva vàlua com a persones i com a dones
Bé, Maria, la xerrada no anava de prevenció i educació infantil, i el conte, tampoc. Volia parlar a unes dones concretes que han estat víctimes i moltes d’elles encara estan plenes d’odi i de dolor, quan no de por. I no hi ha pitjors companys a la vida, segur que estàs d’acord amb mi, que la por, l’odi i el ressentiment. No deixen lloc a cap altre sentiment, i menys, a l’amor. I pensant en tot això, vaig trobar un conte molt propici que he refet i adaptat a una situació molt més propera. Realment, encara que em van agrair molt la xerrada, jo vaig captar, sentir, que hi ha aspectes que se m’escapen, que no sóc capaç de comprendre totalment la profunditat de les seves vivències. T’ho envio perquè m’agradaria que, com a dona i com a Maria, persona concreta, em diguis que et sembla com ho vaig abordar

Es diu, es conte i comenten que dos antics companys d’escola es van trobar, després de molts anys d’haver-se separat. Els dos van anar a una de les típiques escoles de postguerra, on els càstigs físics i els maltractaments de tot tipus eren corrents, sobretot als alumnes fills de pares que havien estat perseguits i empresonats per rojos i comunistes, com en el seu cas. No hi havia cap tipus de seguiment ni garantia sobre el tracte que rebien els alumnes interns, i els seus pares, sovint empresonats o exiliats durant molts anys, tampoc eren un recurs per a assegurar un tracte humà i correcte
N’ Ignasi i en Pere van anar a un dels pitjors d’aquests col·legis, on més que instruir i ensenyar, eren tractats com a fills d’enemics del règim i que calia castigar i maltractar sense cap tipus de limitació. Els dos van patir freqüents maltractaments físics i fins i tot, abusos sexuals per part d’alguns professors que van aprofitar aquesta impunitat per deixar anar els seus instints més malvats i perversos
En Pere presentava un aspecte esplèndid. Anava vestit de manera elegant i informal al mateix temps, pantalons texans, jersei blanc, i en els seus ulls, brillava aquella llum que distingeix les persones que han trobat un sentit en tot el que fan. L’aspecte de l’Ignasi era tot el contrari. Encara que anava amb vestit i corbata, les espatlles caigudes i una mirada fosca i apagada denotaven un gran patiment a l’ànima
En Pere va ser el primer que va dirigir la paraula, alegre i amistós:
-       Hola, Ignasi, quina alegria!! – digué de manera sincera agafant-lo per les espatlles – quant de temps!!
-       Eh, hola Pere – contestà aquest amb una veu fluixa i quasi sense mirar-lo als ulls – tens raó, molt de temps
-       Et veig trist i apagat – seguí en Pere – que és de la teva vida?
-       Ja veus, Pere, vaig tirant, no em puc queixar. Faig feina a un banc des de que vaig sortir de la maleïda escola
-       Ui, jo ja fa temps que no hi penso, en l’escola aquella
-       Vols dir que has pogut esborrar de la teva memòria tot el que varem passar allà??
-       De cap manera – digué en Pere amb seguretat – Ho puc recordar si faig memòria. El que passa és que vaig decidir seguir endavant i fer la meva vida traient allò positiu d’aquella època i no mirant més enrere
-       Doncs jo no ho puc oblidar. Cada dia maleeixo tots i cadascú dels mestres que em van maltractar i dels dies que vaig passar en aquella escola que va ser per mi una veritable presó de càstig
-       Saps que et dic, amic Ignasi? Ho sento per tu. Em sembla que en certa manera, fins que no superis el teu odi i puguis perdonar, seguiràs encara presoner en aquella escola, com si no hagués passat el temps    



No és necessari, Maria, oblidar les situacions traumàtiques i les persones que ens han fet mal. El que cal, per tal que l’odi no ens mantingui presoners, és superar-les. Amb el cor ple de rancúnia, no deixem lloc a l’amor, força imprescindible per créixer. Aprèn del dolor, perdona, allibera’t d’ell i converteix-lo en amor. Sols així podràs ser feliç. Aquest és el missatge que els hi volia transmetre a les dones en aquella reunió. Tu com ho veus, Maria?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada