dissabte, 13 de desembre de 2014

MIRADA DE DÉU



N’Alex acaba d’aterrar a l’illa. Tots els plans i esperances que tenia de trobar-se amb na Maria s’han desfet al llegir en el mòbil el missatge que ella li ha enviat… Irònicament, ha marxat en el mateix avió en que ell ha vingut cap a la seva ciutat, per trobar-se amb ell!! Molt còmica aquesta situació!!
Va vagant per la capital i li agradaria trobar companyia, se sent sol i no té ningú amb qui parlar, amb qui compartir encara que sigui una cervesa. No sap ben bé a que ha vingut a part de veure na Maria, i ara ja no sap què fer ni on anar... simplement, va sentir un impuls molt gran de comprar aquell bitllet d’avió que li va oferir el buscador d’ofertes quan cercava algun lloc on anar a fer uns dies. I ara roda per la ciutat de Llevant, ja fosquejat el dia, sense un rumb molt clar. Camina per carrer buits, foscos, com símbol d’una ciutat, d’una illa que poc a poc va apagant-se, encongida per la por a una crisi desbocada, desconeguda i fora de tot control, sobretot, fora del seu control. L’illa tremola, sota una aparença de benestar i bonança, seguint la inèrcia de molts anys vivint un desenvolupament i una pau social amable i d’aparador. Però poc a poc, la realitat es va imposant: Les estadístiques són ben clares, l’atur no para de créixer, els contractes laborals que es fan són de pèssima qualitat, les empreses tanquen, la gent que va venir buscant nous horitzons, si poden, marxen, els joves sols veuen futur lluny de la seva illa i les entitats de lluita contra la pobresa es veuen desbordades i les autoritats són totalment inoperants. Ni tenen mecanismes de lluita ni valentia per afrontar la situació, i van passant el temps esperant quasi un miracle amb els turistes de “tour operators” d’estiu, cada cop més nombrosos i cada cop amb menys recursos
Alex se sorprèn dels nombrosos locals buits, per llogar o vendre. Els balcons amb el cartell de “For sale”. Les tendes obertes i buides. Els bars tancat o amb pocs clients. I encara que no són ni les 8 del vespre, sols es creua amb dos o tres parelles i un grupet de joves. Veu venir de cara un home alt, encorbat, vestit amb una americana que li va gran, de pell torrada i bigoti escàs, de faccions àrabs, marroquí segurament. Es dirigeix, amb una mà estesa, a una parella de mitjana edat que està davant un aparador. Se’l miren amb desconfiança, amb por, inclús amb menyspreu, i s’allunyen sense ni contestar-li. El desconegut el mira. Alex li manté la mirada i se li apropa. És un home gran, d’una cinquantena d’anys, mal afaitat, roba bruta, desgavellada, amb una mirada trista, on es reflecteix cansament i derrota vital. Quan es troba a prop, amb un somriure trist, l’home li diu “Tengo hambre. Me da para un bocadillo” en un castellà estrangeritzat
Alex, agraït per la companyia i per tenir amb qui compartir la solitud que sent, i també per un estrany sentiment sobtat d’empatia i solidaritat,  el porta al bar de la cantonada, on se’ls miren sorpresos. El desconegut demana un entrepà de truita. No vol res per beure. Alex demana una cervesa i s’entaulen. Intenta iniciar conversa, encara que el convidat sols respon amb amabilitat i monosíl·labs, segurament també amb desconfiança i vergonya. Diu dir-se Mohamed, estar sol a l’illa, no haver menjat en tot el dia, no tenir feina i que li agrada el  basquet que fan a la tele. No dóna peu a iniciar una conversa més enllà i Alex, respectuós, es dedica a observar-lo discretament. Feia molt temps que no veia menjar-se un entrepà amb tant delit, fruint cadascun dels mossos. No estan més de mitja hora en el bar
Al sortir a fora, el desconegut s’acomiada. Es donen la mà i Alex li desitja molta sort a l’illa. Es miren als ulls. Té una mirada neta, clara, sincera, d’agraïment al gest, senzill i humil, de solidaritat i humanitat, fins i tot, d’haver-li reconegut el dret a existir, a ser persona

Alex no sap si existeix un Déu o molts, si és catòlic, jueu o musulmà. Està segur, però, que si realment existeix Déu, té la mateixa mirada que ha vist en els ulls d’aquest pobre desgraciat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada