dissabte, 29 de novembre de 2014

SORPRESA MATINERA


Uf, avui no he dormit gens ni mica bé. Ja sé que és molt prest, i per les coses que em cal fer avui, és una ximpleria que m’aixequi ara... Ja estic esgotada de donar voltes i més voltes al llit. Merda, com és que no puc dormir!!!
Vaig a la dutxa! A veure si em puc tranquil·litzar i relaxar-me un poc. Acabaré dels nervis, si no aconsegueixo veure les coses amb més perspectiva i més serenitat. I tot per un home al que no conec que s’ha presentat a una cita que realment no havíem concertat quan jo ja havia marxat, seré estúpida o millor, serà estúpid, venir tan tard!!

Quin aigua més bona, mmmm. I com és possible que vingués tan tard, el tontolaba si al final pensava presentar-se... no ho puc entendre. Després d’estar més de tres hores esperant-lo, va i apareix just quan no feia ni 2 minuts que havia marxat, com és possible??!! Sort del cambrer aquell, en Lluís em sembla, i mira que era simpàtic i proper. És que a tot arreu es pot trobar gent interessant, si un va amb el cor i la ment oberta. No sé, vaig sentir una connexió molt interior, molt profunda.... bé, tinc els pensaments embogits, realment
Aquesta aigua és una benedicció. Uf, estaria tot el dia, em relaxa i al mateix temps, m’estimula, com unes carícies plenes de sensualitat i desig. Estic molt sensible, mmmm quina pell tan viva tinc aquest matí, respon amb tanta intensitat i voluptuositat!
Res, millor em planifico un poc el matí, a veure com el puc aprofitar al màxim. Ja em queden poques hores d’estar per Barcelona i no sé quan tornaré. Voldria passejar per un dels parcs urbans, sentir la companyia de la natura, encara que sigui domesticada, no sé, igual el de Ciutadella, encara que ja el conec, mai s’acaba del tot. On està el sabó? No sé si l’he agafat o no, sí, aquí el tinc
Va, Maria, ara m’untaré bé tot el cos amb aquest oli tan olorós que vaig comprar ahir en aquella tenda ben original de les Rambles, que això anima i m’acabarà de despertar. Segur m’omplirà d’energia positiva per a tot el dia!!. M’agrada tractar bé la meva pell. No sé perquè m’oblido de tenir cura de mi mateixa, tan bé com em fa sentir!! Ah, estic com nova. A veure, que em puc posar avui... res, alguna roba ben còmoda i fresqueta, que ja comença a fer-se sentir el calor. Com pot ser que arribés just quan jo vaig marxar? És una broma del destí? O què? I això que vaig esperar fins a darrera hora. Deu ser molt indecís l’Alex aquest. Jo tampoc estava gaire segura, el missatge d’en Jordi de Sant Jordi semblava clar, però com és com és...
Uf Maria! Ja has tornat a caure... Mai aprendré, o què! Sempre volant pels teus mons de fantasia. Què esperaves? A més, ni tan sols es va mirar el llibre. Segurament no entendrà res! És un home!!! I això que per Internet, en els missatges, sembla molt més decidit i segur de si mateix. I, des del balcó, se’l veu molt mono... També és veritat que amb això dels problemes laborals, la separació i les dificultats que ha passat, igual està molt trasbalsat. Ara en els darrers missatges deia que ho estava portant prou bé i fins i tot, li havia obert noves perspectives. Bé, i què? jo també estic passant les meves, com per fer-me esperar tot el capvespre i presentar-se just quan jo he marxat. Ni que ho estigués fent expressament!
I ara, què?
No sé, igual diu alguna cosa, o apareix, o ja no el veure mai més. M’és ben igual. Bé, siguem sinceres, Maria, igual, igual... Merda! No sé, és la segona vegada que estem ben a prop i no ens trobem. A l’illa, amb el seu viatge i la pujada a la Muntanya dels Set Vents, vàrem estar molt a prop l’un de l’altre però no era el moment, les forces de l’Univers ho van deixar ben clar. I aquí, realment quines forces han impedit que ens trobéssim? Perquè ahir no feia gens ni mica de vent, la lluna era clara, amistosa, acollidora. Ni un núvol la tapava. Fins i tot un ésser benefactor com era aquell cambrer ens donava protecció. Sí, són altres forces més fosques les que ens posen obstacles la majoria de les vegades. Les pors, els dubtes, les desconfiances, les inseguretats que tots tenim i que ens han ficat molt endins de ben petits. Són  forces que només podem superar nosaltres mateixos, amb convenciment, amb decisió, amb confiança, primer en el que sentim i volem, en els nostres sentiments, i després, en la persona estimada, en l’amor, que tot ho devora. On ets, cony, Alex, que no apareixes?? Uf, encara no el conec i ja l’estic maleint!!
-        “Servei d’habitacions. Un missatge per na Maria!”
Què? i ara qui serà, qui m’envia missatges? Què estrany, aquí no em coneix ningú i no espero a ningú... “Un moment, per favor!”
-        Han portat això per vostè. I no esperen resposta, han marxat
-        Ala, Deu meu, quin ram de roses!! Uf, quantes roses vermelles juntes!! Mai m’havien regalat una cosa així. No m’ho puc creure!!
Res, Maria, reacciona, a veure, segur que deu ser d’ell. Hi ha una targeta, quins nervis, a veure que diu:

“ A les 12, davant de l’hotel, vindré sense armadura ni cavall

Alex, Cavaller Blanc de la Rosa Vermella”



Llegeix na Maria, mentre pega vots d’alegria i emoció sobre el llit de l’hotel al costat d’un esplendorós ram de 20 roses vermelles

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada