dijous, 13 de novembre de 2014

LECTURA EN EL METRO


Entra en el metro encara com flotant, sense reaccionar després de la conversa amb el cambrer Lluís. Porta agafat amb força el llibre, de manera inconscient, sense ni tan sols haver llegit el títol. Ni l’ha mirat. No sembla li hagi arribat al cervell el fet de portar alguna cosa a la mà, es mou com un autòmat, de manera maquinal, per la força del costum. Treu de la butxaca la targeta multiviatge, la passa per la màquina i baixa les escales. Quan està caminant per l’andana, arriba el metro. Segueix sense moure els ulls, capficat, i va sortejant la poca gent que se li creua prenent posicions per entrar en el metro. Una porta s’obra davant seu i entra darrera la dona que el precedeix. El vagó va pràcticament buit, sols una parella està abraçant-se i petonejant-se al fons i dos o tres persones més, repartides pels seients de manera aleatòria, mig endormiscades. L’Alex no els veu, seu al seient més proper, encara amb la mirada com perduda, fixa en un punt indefinit. De sobta, reacciona al portar-se la mà al cap i donar-se un cop amb el llibre.
Sembla despertar de molt lluny, o tal vegada, retorna dels somnis perduts, de la decepció, del desencís. Se’l mira. Llegeix “Els petits secrets de na Maria” no sense certa estranyesa, intentant recordar de què li sona. El cervell sembla encara lent de reflexes; de cop, se l’il·luminen els ulls i el seu rostre recobra vida. Somriu al recordar els e-mails de na Maria. Li parlaven del molt que li va agradar i de l’entusiasme amb el que s’ho recomanava... “i sobretot, Alex, és un llibre per tenir present i rellegir sovint... i a més, sempre, encara que l’hagis llegit deu vegades, sempre trobes nous missatges” havia asseverat amb seguretat. Li sorprèn les poques pàgines on contenir tanta saviesa com assegura na Maria. L’obre a l’atzar, i llegeix “Ningú té més possibilitat de ser enganyat que aquell a qui la mentida s’ajusta a allò que està buscant. Qui busca amb desconfiança, sempre troba… i troba allò que busca encara que no hi sigui”. Li vénen a la memòria algunes converses, discussions i baralles que va tenir amb la seva dona, na Sílvia, bé, l'ex com hom diu ara. Les pors, la inseguretat, la gelosia que l’omplia de negror les nits en que ella es quedava a treballar a la redacció de la revista. Com buscava d’amagat, regirant la bossa, vigilant les trucades, qualsevol moviment o cosa que ella digués era motiu de desconfiança i al mateix temps, de confirmació de les seves sospites. Els ulls se li humitegen al recordar com estava tancat a sentir i a sentir-se, negant els seus sentiments d’inseguretat, de temor a ser enganyat… i com això la va fer allunyar-se d’ell fins que ja no va poder aguantar més, malgrat que s’estimaven molt i molt. Segueix llegint el llibre, un poc a l’atzar, a munt i avall, i descobreix la saviesa que atresora en tots i cadascú dels contes, i de com es poden aplicar a mil situacions de la vida diària
De cop i volta, sent la necessitat de comentar i compartir tot això amb na Maria. I en tancar el llibre, veu la dedicatòria de la contraportada
“Aquest llibre ha estat tot el vespre compartint amb mi el neguit de l’espera sota la llum de la lluna plena de juliol, tal com dictà l’incomparable i incommensurable Jordi de Sant Jordi . Mai una espera és perduda encara que no trobem allò que hem vingut a cercar; el meus ulls han llegit missatges poderosos continguts en aquest llibre i el meu cor els ha remembrat. Te’ls dedico i aconsello. Si arriba a les teves mans, desconegut i estimat Alex, senyal serà que la trobada és afavorida i beneïda per l'Univers. Ja saps, allò que es desitja amb tot el cor, l’Univers conspira per aconseguir-lo. De la finestra del meu hotel veure la mateixa lluna que aquí em dóna llum i observaré  el meu missatger”
-        Així, estava allà mateix, a l’Hotel Monegal, davant del Zurich!!! Què idiota he estat!! –pensa l’Alex en un atac de desesperació – Uf, i ara, ja és molt tard. Merda!
Intenta no desesperar-se, no tornar a caure en la culpabilització i l’auto-càstig, com li passa algunes vegades quan creu que ha fallat, que no fa el que toca o el que s’espera d’ell, o les coses no li surten com ell pensa que han de sortir. Tampoc vol evitar sentir la sensació de dolor per la feblesa en haver dubtat i donat tantes voltes durant tot el capvespre i acabar justificant i negant la seva inseguretat. Vol sentir, amb tota la intensitat possible, el fet de ser viu, ja sigui dolor o plaer.  Estaven a solament uns metres físicament, però la por, el dubte i la inseguretat, com passa sovint a les parelles, els ha separat un abisme

De cop i volta, una llum interromp aquests pensaments. Ja ho tinc, ja sé el que faré demà matí a primera hora... i amb un somriure entre burleta i entremaliat, es posa a llegir el llibre i es deixa endur pels camins subterranis que mouen la gran ciutat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada