dissabte, 8 de novembre de 2014

EL CAMBRER LLUÍS - ALEX



Mira als vianants de l’acera d’enfront, tan atapeïda com la seva, per sobre dels cotxes, uns i altres pendents de que aparegui la llum verda. Els seus ulls es troben amb els ulls d’una desconeguda. És una mirada intensa i profunda, encara que sols dura un instant. Malgrat no conèixer-se, els sent totalment propers. La llum verda s’encén, i automàticament, un munt de persones surten, engrescades en converses i amb preses les unes cap a les altres, com si dos batallons d’infanteria enfrontats vessin rebut l’ordre de càrrega. N’Alex es arrossegat i absorbit per la gentada, sense oferir cap resistència, es deixa endur. Sembla impossible, però ningú acaba topant amb ningú, i els ulls es perden en la multitud. No és del tot conscient de la mirada, de la connexió que molt endins ha sentit, però queda enregistrada en el seu inconscient, en el seu cor
Arriba fins les taules, ja buides, del Zurich


-       Perdoni, que ja estan recollint?
En Lluís es sobresalta quan torna a sentir les mateixes paraules, la mateixa pregunta que fa tan sols uns minuts li ha fet na Maria, la clienta desconeguda que li està rondant pel cap
-       Què, com diu? – quequeja ben sorprès – sí, ja no servim.... un poc tard, no?
-       Ja veu – segueix n’Alex, aprofitant que el cambrer sembla tenir xerrera i ell no sap ben bé que fer – ja fa una bona estona que estic rodant per aquí, i quan em decideixo, ja és tard. Sempre em passa el mateix, no acabo mai de decidir-me, i quan ho faig, no hi arribo pas a temps!!
-       Com diu? – pregunta amb interès en Lluís, amb la plena seguretat que es troba davant del destinatari del llibre que li ha deixat l’estranya i a l’hora motivant desconeguda fa tan sols uns minuts. Es veu, sense buscar-lo ni demanar-lo, en mig d’un joc amorós, ple d’embulls, situacions confuses, com si fos actor en una comèdia de les que tant li agraden. I el motiva estar en mig de tot això, i poder, al mateix temps que trencar la rutina i l’anonimat del dia a dia servint taules, sentir-se un poc protagonista i afavorir que una parella acabi trobant allò que tant desitja. En el fons, el fa rejovenir veure com l’Amor segueix movent els seus fils en la vida de les persones, i fa que dos desconeguts, ja amb uns quants anys a sobre, el cerquin confiant, també amb por i inseguretat, en el destí. Malgrat els fracassos, els projectes no reeixits i els moments dolorosos que està segur tots dos han viscut en les relacions de parella, en Lluís comprova com les persones que encara no s’han tancat en l’amargor i el desencís, segueixen confiant en l’Amor com a font de felicitat i de passió vital. A ell també li va passar això mateix. Va seguir confiant i ara per ara, ho ha aconseguit
-       No haurà vist una jove amb un llibre asseguda a aquestes taules avui vespre, veritat? – li pregunta n’Alex, ja amb ben poques esperances i com darrera oportunitat per evitar el desencís final i la sensació absurda de culpa, ridícul i fracàs personal
Es miren als ulls. En Lluís no veu la mateixa llum, neta, clara i diàfana que havia en els ulls de na Maria, veu la llum de l’esperança i de l’Amor enfosquida, però, pel dubte, la inseguretat i la por. Un bagatge que la majoria dels homes portem dins ja des de ben petits i ens fa ser persones dependents, poc segurs per a afrontar relacions de parella i per a comprometre’ns del tot, sempre dubtant d’un mateix, de l’altre, de que farà, de si m’estimarà prou o seré suficient per a ella, si trobarà algú més valuós. Dubtes i pors que, malgrat ser sempre o quasi sempre absurdes i irracionals, són molt males d’evitar i no caure en elles, fent d’una relació lliure i sincera, un infern de queixes i retrets. Ens han educat a tots en general i sobretot als homes, pensa en Lluís, molt malament, ens han fet uns analfabets i immadurs emocionals amb gran dificultat per poder gaudir i viure la màgia de l’Amor i les relacions de parella amb llibertat i confiança. Sols fa falta sentir les converses dels companys de feina o dels nois joves asseguts en aquestes taules quan estan sense noies, parlant de les seves relacions i de les dones en general. Això sí que és un observatori social ben privilegiat.  I no són, gens ni mica, converses basades en el respecte, la sinceritat i la llibertat. Tot el contrari. I d’aquí venen la majoria dels fracassos, conclou els seus pensaments en Lluís
-       Tu ets n’Alex, segur – li diu en Lluís, sortint dels seus pensaments amb un somriure irònic
-       Com ho saps? – contesta estranyat
-       Res, una papallona que m’ho ha dit – el joc el diverteix i l’expressió de sorpresa i d’esperança que ha il·luminat el rostre de l’home el fa sentir molt bé. En el fons, pensa en Lluís, sóc un romàntic incurable – M’han deixat un encàrrec per a tu. Mira, té, és aquest llibre
N’Alex l’agafa sense dir res, encara escruixit per la sorpresa inesperada de tenir a les mans un llibre de na Maria
-       Agafa’l i confia més. La por no fa amic, com diu en Tabaluga – li diu en Lluís, marxant ja cap a dins del bar
Es queda allà dret, incapaç de reaccionar, durant uns quants minuts. La gent passa pel seu costat, indiferent a tot el que no siguin ells mateixos. És un continuo amunt i avall, sempre diferent i sempre igual. Cíclic i rítmic. Constant, com la vida mateixa. I n’Alex, amb el llibre a la ma, immòbil, abstret i absent de tot el que l’envolta, fins i tot, de la persona que des de la finestra de l’habitació del hotel, ha observat, esperançada i il·lusionada, amb molt d’interès i expectació, tota l’escena. Tan sols espera, de tot cor, que obri el llibre i llegeixi i entengui el missatge que li ha posat
Al cap d’uns instant, n’Alex, col·lapsat per les emocions, dóna mitjà volta i marxa, amb el llibre a la ma sense obrir-lo, a agafar el metro


I als ulls de la dona que observa tota aquesta escena, dos llàgrimes li regalimen per les galtes, i el seu cor s’omple de foscor i desesperança 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada