dissabte, 11 d’octubre de 2014

MISSATGES JORDI DE SANT JORDI - MARIA



- Què estic fent aquí? Fa ja més de dues hores que estic asseguda, esperant no sé ben bé què o a qui. Hi ha una lluna magnífica, plena, absoluta, que dóna a tot el que m’envolta una lluminositat ben especial
Realment, això és un mirador esplèndid, ideal per copsar l’essència d’una gran ciutat, tan multicultural i multicolor com aquesta
Uf!! Ja començo a estar cansada i si no passa res ben aviat, me’n vaig a dormir. I vaja si em sentirà en Jordi de Sant Jordi!!! Bé, en realitat, el conec molt bé i sé qui és i del que és capaç de fer. Igual m’he deixat endur per les meves ganes i esperances més que pel que ell em va dir en concret, o, millor dit, jo vaig llegir el que estava esperant feia molts dies en el missatge que vaig rebre ahir matí



“Dies dels mesos dels anys dels Transegles;

Maria, per què has d’oblidar nostres paraules, nostres escrits? I raó tens al pensar, sentir la incoherència de les belles imatges, missatges, descripcions, comparacions amb la natura de sentiments que t’arribaven a l’anima i creies per un moment – tu -, dubtaves per un instant – ella -, t’il·lusionaves fins extasiar – el teu mirall -, observaves el teu passat i omplies el calaix de la tauleta esperant sense paraules que es mostressin els fets... I llavors la tauleta ja no hi calia
Quin retret fer-te si no hem estimat prou i si les nostres febleses no t’han omplert, tampoc a ella, ni al teu mirall, les tres en una, i contradictoris i oposats, així com estimats, érem núvols blaus que t’envoltaven volen esser cels i ens varem tornar grisos quan insegura la carícia va ser freda, quan desvalguda la resposta inapropiada i temorenca l’actitud, aparent o no, de rebuig....
L’aigua de sal va caure de ta nineta i et vares adonar que així era, però no d’aquells que veies, ara sí, amb imatges de qualsevol, sinó d’aquells que essent qualcú esfereïdor no els podies deixar d’estimar. I les teves llàgrimes queien i cada cop que ho feien ells s’anaven despenyant de ta vida fins ser una línia als dies dels mesos dels anys dels Transegles
Així és com n’Alex fa dies que em ronda el cap. Ell és home de fantasia, però dels que la viuen en el seu significat, malgrat tot quan un d’aquests significats passeja sa ment, pren forma de mar i més enllà d’ona i de peix que salta i es submergeix i copsa doncs que el blau intens és marí; el marí, turquesa; les algues no són polseguera, sinó verdes, roges, blaves, grogues, vides del que va descobrint que mar ets tu. A mi em permeto enviar-li escrit dient que hi seràs amb llibre a mans i ell ja no serà Sant Jordi i no tallarà cap flor del roser de la vostra primera entesa, ni tampoc matarà dracs, perquè no hi ha ofensa quan hi ha Amor. Ja veus si creus que n’Alexandre és qualcú que pot fer renéixer el simbolisme amb el que vares pintar a Medea un cop al Hades i retrobada amb el Vellocí d’Or, havent convertit un món d’ànimes desaparegudes en fèrtils prats fent de la lluna i seva celebració davant els festers un joc d’harmonia i re-vivència d’una usurpació que mai cap heroi hauria gosat; Al Zurich el teu quadre demà lluirà sota la Selene plena i busca pacient una taula just davall

Amb l’estim del que no desitja que desfullis més margarides...

Jordi de Sant Jordi”

Em torna a semblar ben clar que em cita aquí, en aquesta taula del Zurich sota la lluna plena, i a més em parla de l’Alex, uf, o sols són imaginacions meves??...
En Jordi de Sant Jordi mai no em deixarà de sorprendre. Les seves paraules sempre tenen aquell aire de, sense saber ben bé el que diu, entendre tot el que volen dir. I els seus simbolismes em meravellen, a tots ells els hi puc trobar un clar significat en la meva vida, tan passada, recent com actual. Penso que, tal vegada, té el do de la intuïció i fins i tot, sap llegir el pensament i el cor de les persones, com jo mateixa. Ell, però, en el seu món abstracte i esotèric, i jo en el meu món dels contes i les metàfores. Segur que per això, som tan bons amics!! Realment, hi ha un conte que li escau i sembla fet pensant en ell:

“HOME AL CIM
Van marxar tres amics d’excursió i, quan portaven un bon tros recorregut, van veure la figura d’un home al cim d’una muntanya propera. Què podia fer allà, en un paratge tan desert?
- Segur que s’ha trobat malament i està descansant – va conjecturar un dels amics
- Doncs no; més aviat crec que s’ha perdut i ara està esperant que algú arribi i l’orienti – va argumentar un altre
- Jo crec simplement que està esperant al seu acompanyant – va sentenciar el tercer.
Van seguir fent tota classe de suposicions, fins que van arribar al cim i li van preguntar
- Bon home, ¿que et trobes malament?
- No
- ¿Que esperes algú?
- No
- ¿Que potser t’has perdut?
- No
I els tres amics, intrigats i tots alhora, van preguntar:
- Llavors, què fas aquí?
I l’home va contestar:


- Estic. Sóc”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada