dilluns, 29 de setembre de 2014

OBRINT PORTES




N’Alex, encara trasbalsat per l’inesperat missatge tan desconcertant i sorprenent que va rebre ahir nit, camina Rambla amunt. El capvespre va morint i les llums groguenques dels fanals fan que es senti envoltat d’un ambient fantasmal ple de sorolls i estímuls que a prou feines capta. Rodejat sense adonar-se per una multitud diversa, una diversitat que sempre l’ha atret i encuriosit. Avui, però, va capficat en pensaments, enyors, dubtes, esperances, fins i tot colpeja a alguns transeünts, tan distrets com ell. Les Rambles, sempre, i sobretot quan el dia mor i neix la nit, és un vesper divers i multicolor. Atapeït i col·lapsat. El cap li bull ple d’aprensions, incerteses,  records, recels, desordenats, van i venen, i Alex els deixa fer, passiu. Van del present al que passarà dintre d’uns minuts o a revisar les darreres setmanes, tan intenses com creatives. Se sent molt canviat de quan va anar a l'illa, a la Muntanya dels Set Vents!! Està convençut que allà es va produir el canvi, un gir, va ser un moment clau en la seva vida actual. Va acabar de morir un Alex que ja agonitzava i va començar a néixer un nou Alex que encara està per manifestar-se en tota la seva plenitud. Sent els dubtes i dolors, i també les promeses i esperances, del part

Fa sols uns dies que ha tornat de la fugida, o millor, del retir per retrobar-se com ell vol considerar-ho. Del viatge i l’estada a Binde, a Ghana, al cor de l’Àfrica, amb el Pare Bonet
Ha perdut fa ja uns mesos el contacte amb na Maria, aquella amiga mai vista i a la vegada tan propera de l’illa de la Muntanya dels Set Vents, i no deixa de pensar en les dues, en ella i en la Muntanya. No ha pogut encara recuperar-se del tot del trasbals, de les sensacions tan desagradables que va sentir al pujar-la, un matí ennuvolat i fred. La seva ànima es va trobar amb la sensació de por i rebuig més intensa que mai ha sentit i a la vegada, amb la certesa de que ja no hi havia volta enrere, que començava una nova vida. Amb totes les esperances i il·lusions i també i tal vegada més intensament, amb una por intensa, primària que li omplia el cor per les incerteses i inseguretats que això comportava. I va fugir així que va poder de l’illa
A l’aeroport, comprà el diari local i en portada parlava d’un tal Manolo  Bonet i de Binde, d’un premi que li concedien, d’un hospital que construïa i d’una petició de suport i voluntaris. I allà va veure i sentir una cridada. Un senyal. I no va dubtar ni un segon en seguir-la, d’immediat, sense valorar res més, deixar-lo tot – res realment el lliga a la vida d’abans – i marxar. A ajudar a construir un hospital. Alex sap poc de construir, mai ha fet de manobre. Sap, però dirigir a grups humans i és molt eficient i eficaç organitzant. No li van demanar res més. Han estat unes setmanes de treball dur, voluntari, sols pel menjar i una hamaca per a dormir. Cap distracció banal y supèrflua, fútil. Allà tot el que feia tenia un sentit vital per si mateix. I sobretot, plenament gratificat per la companyia dels altres voluntaris i la humanitat i generositat que es respirava en el campament. I es va produir el part del nou Alex. En mig de molta solitud i també de molta companyia sincera i honesta

Allà, al mig de les terres africanes, va retrobar a qui considera el més extravagant de totes les persones que ha conegut i ara gran amic, l’indescriptible Jordi de Sant Jordi. Està contractat per metges sense fronteres, fent tasques d’intendència i suport als equips mèdics a  tota la regió. Els seus mètodes són estrafolaris, originals, creatius. I sobretot, molt eficaços. Troba una solució per a qualsevol problema o necessitat que se li planteja, o cerca la manera de fer aparèixer allò que ningú creu es pot trobar en mig d’una regió aïllada i empobrida. Té contactes i és ben rebut a tot arreu, tothom el coneix, és amic de tots els caps dels diferents poblats i tothom li deu algun favor
I encara que sols es coneixien d’una nit i de 4 cerveses, els dos van estar molt contents i agraïts de retrobar-se. Es van fer inseparables en les càlides i màgiques nits de la sabana africana. Llargues converses. Sota un cel net i estrellat com mai havia vist. Temes dels més diversos. I la Muntanya dels Set Vents que tornava a fer-se present a la vida de n’Alex. En Jordi de Sant Jordi la coneix molt bé, i també coneix molt bé a na Maria
Al retornar, Alex ha reprès poc a poc el seu ritme vital habitual de solitari urbà, un poc buit desprès de tanta intensitat. Sap que és un moment de canvi, i com tot canvi, li  costa transcendir del dia a dia i veure clar cap a on va, que vol fer. Tornar o quedar-se és el seu gran dubte, la decisió transcendental i no vol fer-lo amb presses. Aprofita mentrestant per gaudir de coses senzilles que mai havia vist al seu voltant i que sempre hi eren. De la companyia del germà i els nebots, de la vida sempre diversa i sorprenen que l’envolta, dels parcs i la natura urbanitzada que veu despertar en aquests inicis de la primavera, de sentir-se a si mateix. Es fa creus de com ha pogut viure tant de temps sense adonar-se de tot això
Ahir va rebre un missatge estrany i misteriós de Jordi de Sant Jordi. En altres temps, l’hagués estripat sense més. Deliris d’un sonat, vés pensat. Ara segueix la seva intuïció i es troba Rambles amunt. I com diu el conte, amb voluntat d’obrir portes sense por

OBRINT PORTES SENSE POR
En temps de guerra, hi havia un rei a qui tothom tenia molta por. Mai matava als presoners, simplement els deixava escollir la seva sort. Els posava a una sala molt gran amb dos portes tancades. Els hi deia, vosaltres mateixos escollireu la vostra sort. Si trieu la porta de la dreta, anireu a parar a un camp de treballs forçats durant tot el temps que duri la guerra. Si trieu la porta de l’esquerra, sobre la que hi ha dibuixades figures de calaveres i de morts, no sabreu mai fins que la travesseu que trobareu.
Quasi tots escollien, per por, anar als treballs forçats!!
Al acabar la guerra, un dels presoners es va presentar davant del rei, un cop alliberat, i li va demanar:
- Senyor, per curiositat, m’agradaria saber quina sort m’esperava darrera la porta que no vaig ser prou valent d’escollir
- Tu mateix pots mirar-ho. Sols tens que obrir la porta
L’antic presoner va obrir la porta amb por....i darrera seu, sols hi havia un camí franc que el portava a la llibertat. Una nota del rei deia: “La valentia davant d’allò que desconeixem sempre té premi: La llibertat”
El rei li va dir:
- Jo et vaig donar l’oportunitat d’escollir. Però la por us va fer a la majoria escollir un mal conegut abans que arriscar-vos a trobar el que desitjàveu!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada