dissabte, 19 de juliol de 2014

LA PUJADA A LA MUNTANYA


MARIA
De bon matí, mentre pren el cafè amb llet recolzada a la finestra de la cuina amb la mirada perduda en els arbres del bosc proper, repassa mentalment els darrers dies i especialment, la nit passada... Els somnis, els senyals que s’han manifestat darrerament, les sensacions tan estranyes i al mateix temps tan desagradable que ha sentit de manera molt present i molt intensa, sobretot des de que va decidir conèixer n’Alex. I observa el temps que fa aquest matí. Ha canviat de manera sobtada i inesperada. Molt emboirat, fred, amb un vent fort, que fa repicar els porticons de les finestres, mou les fulles dels arbres com fantasmes informes i indefinits, tan ofensiu, tan desagradable, tan poc propici per acompanyar una excursió que volia na Maria vés estat màgica i especial a na Muntanya dels Set Vents.
I allà es queda, mirant per la finestra el temps que fa, veient i sentint com li parla la natura, l’Univers, com la seva Muntanya dels Set Vents li diu que no és encara el moment de pujar i trobar-se amb n’Alex, que tot té el seu ritme i que forçar les situacions i no deixar fluir les forces de la Natura no és bo. I mentre els ulls se li omplen de llàgrimes, la seva ànima veu i acompanya el seu estimat Alex, molt més racional que ella i gens avesat a llegir els senyals, en la seva excursió cap al cim de la Muntanya dels Set Vents. I sent, com sent ell, el rebuig de la muntanya a que pugi i a que es trobin. I com ell, sota els seus pensaments, se li va obrint pas una sensació molt interna, instintiva, primària...... No sap trobar els motius, les raons, el perquè ha sentit aquest rebuig, ara també sent què tindran la seva ocasió, que es trobaran i estaran junts, en el lloc marcat pel destí, quan sigui el moment adient i estiguin preparats!!

ALEX
Ja estic aquí, al peu de la famosa muntanya, a punt de començar la pujada. Vaja dia he escollit. Fins arribar al peu de la muntanya he estat envoltat de boira, a vegades ni es veien els camps que voltaven la carretera. Encara he de dur la jaqueta. I això que ja estem a finals d’abril
Començo a pujar la muntanya. El camí està ben marcat i assenyalat, sense pèrdua possible. No hi ha cap cotxe més per aquí. Cap moviment, cap soroll humà, sols el vent i la música de la natura. Ben solitari, tot això, com en un món reservat a uns pocs escollits. El camí és agradable, ple de vegetació molt verda i florida. I uns arbres, aquí a baix, pins i ullastres, imponents, alts.  Les parets seques, ben conservades. Tot el que veig em  dóna una sensació de retorn al passat, de temps aturat, tot sembla estar igual a com fa 100 anys. Se senten els ocells i els grills cantar. La vida en plena efervescència, com diria na Maria, perpetuant-se indiferent als humans
Un poc costerut sí que em sembla el camí. A més, és molt irregular, ple de pedres i de terra vermella, arrels, branques. No estic acostumat a caminar per camins així, a la ciutat no n’hi ha. He d’anar mirant tant el terra que em sembla em perdo tenir clar a què he vingut. I segur que ho tinc clar, a què he vingut? No sé com ni en què ho noto, però no acabo de sentir-me a gust, com si estigués infringint un acord implícit i mai escrit entre na Maria i jo, o fins i tot, com si la natura no em volgués tenir.... uf, tonteries meves
He arribat a un petit eixamplament rodejat per 5 alzines majestuoses. El camí està bordejat per pins, ullastres i alzines, i poc a poc, aquestes van guanyant el terreny. Els revolts de tant en tant em permeten veure els voltants, emmarcats en una boira baixa com si em volgués amagar alguna cosa. El vent cada cop és més fred i més ofensiu. Realment, no em sento acollit, em sento com un foraster en casa aliena que entra sense ser convidat. Damunt una penya que s’aixeca en un revolt del camí, ben arramblat al precipici, hi ha un ullastre amb una forma ben estranya. Sembla tal ment un home mirant o vigilant el camí i qui puja. Em sembla que em mira amb disgust. No em dóna bones vibracions. Immediatament l’he reconegut. És el vigia del que em va parlar el meu amic nocturn d’ahir!!
La visió, però, és realment estranya. Encara que sé que estic en una illa bastant plana al pujar un poc el camí em mostra un paisatge plenament muntanyenc, rodejat per petits pujols ben verds i plens de boscos, com si fos en una serralada propera als Pirineus. Vaig veient el cotxe allà a baix, la boira ja s’ha esbargit quasi del tot i el camí es va fent cada cop més accessible, hi ha molts trossos amb un empedrat en perfecte estat, la vegetació es va obrint i ja no és tan costerut. Hi ha una bona capa de núvols que amaguen el sol. Els revolts faciliten la pujada i la visió del paisatge. Ja començo a veure les primeres pedres de la muralles del castell. Immensos blocs de pedra.  El camí queda tancat per dos alts murs de pedra seca. M’omple un ofec d’angoixa, com d’estar tancat en un congost estret sense sortida, en un lloc hostil. Segueixo fins el final i allà, de sobte, al voltar, s’obre la paret del davant i entro sota un arc de pedra al que deu ser el cim de la Muntanya dels Set Vents
Sols passar per sota de l’arc, hi ha un canvi espectacular. La visió és ara plana i oberta, és un terreny pla, sense límits visibles. Veig un immens canyissar, doblegant-se amb la força del vent, ben arrelat. El recordo dels contes de na Maria. A prop d’ell, el tronc d’un vell pi mort, trencat i cremat.
De cop i volta, s’enfosqueix el dia, el sol queda totalment tapat per una massa compacta i espessa de núvols grisosos i sota seu, amb una rapidesa insòlita, veig passar més i més núvols desfilats molt foscos, corrent baixos damunt el meu cap, fantasmagòrics, extravagants. El vent bufa fort i fred, no sé si de sud, de ponent, és revoltat..... De cop, en arribar a dalt de la muntanya, la sensació de rebuig que anava sentint durant tota la pujada es fa molt més intensa, tot sembla voler fer-me fora. Intento caminar per dins de les ruïnes, ensopego amb les pedres, m’esgarrapen les  bardisses i el vent em fa casi caure una vegada i una altra. Noto presències hostils, com dient-me “Fora, ves-te’n, no ets ben vingut, no és el moment!!”. Volia seure en el tronc del pi, com fa la Maria, sentir-la, però no estic en  un lloc plàcid i acollidor, fins i tot em va inundant una por primària i irracional, que em fa pensar solament en sortir d’allà i tornar al cotxe....
Marxo quasi corrent, em deixo endur per la por, pel rebuig. En passar al costat del vigia, el temps torna a canviar, el vent deixa de ser tan ofensiu i ara, encara que fort, simplement sembla un vent de l’illa, el cel s’aclareix un poc, desapareixen els núvols tan negres i tan amenaçadors i la muntanya sembla alegrar-se de que marxi. Giro el cap i miro al vigia, i el veig somriure acomiadant-se burleta del foraster.... què dius, Alex, somriure un ullastre?? T’estàs tornant boig, aquesta Muntanya deu ser malaltissa!!
El camí torna a ser alegre i fins i tot, ara de baixada, molt agradable, rodejat de flors, dels arbres, del cant dels ocells.......


Entro al cotxe i el poso en marxa. La sensació de por i d’inseguretat em desapareix del tot, estic ara en un lloc conegut i segur, i veig per la finestra el cim de la muntanya. Sota els meus pensaments, es va obrint pas una sensació molt interna, instintiva, primària...... No sé trobar els motius, les raons, el perquè he vingut avui i perquè he sentit aquest rebuig. Què deu tenir a veure na Maria amb tot això?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada