diumenge, 22 de juny de 2014

JORDI DE SANT JORDI


Dedicat a un gran amic

Demà matí acaben aquestes mini - vacances!!. Han estat uns dies un poc estranys, he vingut amb l’esperança i el desig de trobar-me amb na Maria i conèixer-la. I al final, no la he vist, no hi és a l’illa, paradoxalment està a la meva ciutat, igual ara passejant pel carrer on visc..... Són senyals ben clars de que no ens hem de trobar encara, que no és el nostre moment...o simplement, és una casualitat?
Avui pujaré a la muntanya tan màgica de la que sempre em parla. Si per a ella té tant de significat, segur que allà la sentiré encara que sigui en esperit o tal vegada trobaré un poc de llum en aquest embolic que tinc dins el cap
M’ha costat saber on és la muntanya aquesta. No surt a cap mapa amb el nom que li dóna na Maria, La Muntanya dels Set Vents. Fins i tot, he arribat a pensar que és un simbolisme i un lloc existent solament en el seu món de contes i d’històries. Desprès de tres dies per l’illa visitant cales inigualables i penyals espectaculars, sense tenir ningú amb qui parlar ni compartir-lo, ahir nit vaig conèixer un home ben estrany, mig tocat del bolet, que es feia dir Jordi de Sant Jordi. Anava accelerat, amb unes pintes ben curioses: Uns pantalons de color rosa i un cinturó fet amb una bufanda, i una bufanda feta de mocadors de colors, dos o tres peces de roba una sobre l’altre, de diferents colors ben vius, li cobrien la part superior del cos. Amb penjolls i objectes de bijuteria pel coll i els braons, un mocador al cap, i el cabell negre ja mig emblanquinat, ben rissat i amb una cueta curta darrera. Uns ulls ben vius amb lluentor de bondat i saviesa. Alt, d’uns 50 anys, amb una bona panxa i una barba de dos o tres dies. Bé, estava ahir a la nit en un bar del port, ben avorrit i bevent cervesa darrera cervesa, mirant distret la gent que hi havia, alguns tan avorrits com jo, encara que fos avorriment en parella, i altres cridant i fent gresca, quan se m’acosta i em demana si el convido a tabac i a cervesa. En un altre moment, l’hauria enviat a filar, o simplement, no hauria ni contestat. Em sentia sol, en aquesta illa, i amb ganes de conversa i distracció. Ja ens veus als dos, quins personatges!!, explicant-nos les penes. Bé, jo sobretot escoltant i intentant dir alguna cosa i ell, embalat, parlant sense parar i saludant a tota la gent que hi havia per allà. Donava consells i demanava per coneguts comuns, igual podia portar dos o tres converses al mateix temps que la meva. Alguns enseguida s’anaven, altres s’estaven una bona estona i per uns moments, érem ben bé com un grup d’amics vells coneguts, bé, per a mi, tots desconeguts. Ben curiós i interessant aquest Jordi de Sant Jordi!!

Desprès d’una bona estona explicant-me la inversemblant història d’una tal “Turquesa Ma Singette” – de la qual no estic segur que sigui real, imaginada o tal vegada, és barreja d’esser viu i fantasiós - va i em pregunta: “Darrera de quina Princesa Pirata Malparlada i Fumadora vas, qual Cavaller Blanc de la Rosa Vermella, en aquesta illa talaiòtica?” li contesto: “Sols he vingut a buscar tranquil·litat i descans, per desconnectar de l’estrès de la feina i la ciutat”... i ell, que em surt, descarat, “Els teus ulls declaren mentida en allò que sentencia la llengua enganyadora. A Jordi de Sant Jordi no se’l pot engalipar amb fàcils lletres escrites o parlades. Vas furgant darrera femella màgica i ignota com Singette, musa celestial de les 29 llunes, i erres perdut en desespera xerrameca impotent de reeixir. Jo sóc follet màgic de la fada protectora dels amors futurs que seran. Confia i lliurat, a la punta del dit hi ha el camí del cor”. I jo, ja un poc begut de tanta cervesa, també divertit i engrescat i per seguir-li la broma, li dic: “mira, creure que ets el follet d’aquesta fada tan afalagadora si em dius on està la Muntanya dels Set Vents”. I ell, tanca els ulls, respira fons, diu amb veu forta i cridant l’atenció de tot el bar, bastant ple en aquells moments: “El meu esperit s’ha connectat a l’energia de l’Univers. Fada i musa estimada, inspira’m!!” agafa el mapa que tenia a la cadira, l’estén damunt la taula i obrint els ulls i estenent teatralment el dit índex dret, assenyala un punt al mig de la illa. “Mira, aquí està, va estar o estarà. El temps no és condició per a mi, present, passat i futur són el mateix!!”
Miro desconfiat i descregut on ell ha assenyalat, i, sorpresa!!, hi ha una muntanya i damunt, el símbol de monument històric. Clar, tonto de mi, les runes del castell que tant em parlava na Maria!! I el nom oficial de la muntanya, l’agafa del nom del castell. I desprès d’un petit silenci, continua: “Sense permís ni benevolència no arribaràs a cim de tan sacra Muntanya!! No és amiga de forasters furtius amb ànim equívoc. Compte amb el vigia arborí, avisador de caminadors desguarnits. Cal trobar abans companyia sàvia, lectora de senyals i secrets”

El seu to de veu em va sembla entre irònic i divertit i em vaig preguntar què devia amagar i quina relació tenia amb la muntanya o amb na Maria. No vaig tenir oportunitat de preguntar-s’ho. Va marxar tot d’una darrera una dona ben atraient que anava passejant tota sola, desprès de cridar-me: “Em ve a cercar la meva musa divina, cal estar avesat en secrets esotèrics per conèixer-la. A tu encara et manca temps i canvi”.  Com dic, un tipus ben curiós i ben interessant......


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada