dimarts, 29 d’abril de 2014

MARIA I ALEX, LA TROBADA POSSIBLE??


MARIA
Avui serà el dia. He estat ajornant aquest escrit i ara ja no vull esperar més. Vull ser valenta i conseqüent amb els meus desigs. I també afrontar les pors i no deixar-me endur per elles. I res millor que pujar a la meva estimada Muntanya dels Set Vents, allà trobaré la inspiració i l’energia que em falta. Així i tot, sempre s’obren un munt de camins i mai se sap, quan es comença a caminar amb el cor més que amb el cap, fins on arribaràs i què trobaràs.
Sé que per a ell tampoc és fàcil; surt d’una situació personal prou complicada i encara hi està ficat. Aprofitaré aquests dies de Setmana Santa. També em ve de gust marxar i fer una escapada, anar a la ciutat, encara que sigui solament per reafirmar-me en el meu gust per viure en aquesta illa. Ja fa molts mesos que no surto d’aquí. Al menys, crec que podrem veure’ns i finalment ens coneixerem i sabrem quines cares fem. En el fons, em sento rejovenir i amb ganes, amb esperances de començar una nova relació sentimental i poder aplicar el que he après i evitar els errors en que he caigut. Això és el que es diu créixer, no?. Amb en Manel, poc a poc, ens hem distanciat i el que semblava seria una bona relació amistosa post - ruptura, s’ha convertit en realitat en simplement una relació funcional pels temes més immediats dels fills. Llàstima... o no? potser havia de ser així per poder cadascú de nosaltres tancar aquest capítol de la nostra vida que ha estat tan fructífer i tan profitós en molts aspectes, i al mateix temps, també tan dolorós i tan frustrant, sobretot en el part final quan va trencar els acords que ja teníem signats. Bé, com vaig llegir no fa massa, la ruptura de la parella, amb un procés més o manco ben portat i acceptat, és una ocasió de creixement i de noves possibilitats. I crec que ja ha arribat el meu moment, el moment de gaudir i fruir de tot el que em pugui portar el futur...
Si ja he arribat!! Capficada en aquests pensaments he pujat sense adonar-me. Estic en plena forma, pel que sembla. Uf, quina pau i quina sensació de silenci i d’harmonia que hi ha aquí a dalt sota les runes d’aquest castell tan vell i antic, i al mateix temps, que sento tan a dins meu. Sembla que em parli cada cop que estic a prop i l’ànima se m’alegri com sentint el rumor antic d’avantpassats meus
Res, vaig a escriure’l, un missatge curt i directe. Tampoc res de l’altre món. La nostra relació sempre ha estat basada en la llibertat, la sinceritat i el respecte i per tant, ara m’he de deixar anar pel que jo vull, sincerar-me sense  creure que hi ha cap compromís més entre nosaltres

Estimat Alex
He pensat anar a la teva ciutat aquests dies de Setmana Santa. Ja he tret els bitllets de l’avió, arribo dimecres al fosquet. Allà tinc amics i familiars que fa temps no he vist i m’han ofert casa seva i  em fa moltes ganes  sortir de l’illa. Què et sembla si ens veiem un capvespre i anem a fer un cafè?
Res, Alex, que tot està obert i hem de deixar-nos fluir.....
Maria”
   
ALEX
Ja ho tinc decidit. Mai m’havia costat tant demanar-li a una dona per sortir o veure’ns. Clar que la nostra relació no ha estat com les altres, bé, en el fons, totes les relacions són diferents però com aquesta, cap. Em sembla que mai he arribat a sincerar-me tant com amb na Maria i això que ni la conec. Molt bé, Alex, crec que ja ha arribat l’hora. Domina les pors, sembles un adolescent dubtant com demanar la primera cita a la xicota de la classe que li agrada. I sobretot, sigues sincer amb tu mateix. Fa dies que, ho has de reconèixer, sols esperes que ella et demani per veure-us i no haver de ser tu qui doni el pas. Covard que ets. Uf, no paro de castigar-me i donar-me canya. Prou, prou, ara mateix li escric!!. Si fins i tot tinc els bitllets d’avió i en tot cas, sempre són engrescadors uns dies de relaxació i descans en una illa tan bonica i ben conservada. Al manco, això és el que tothom diu. Ho havíem parlat algun cop amb na Sandra d’anar de vacances, però mai varem trobar – o no varem saber trobar – el moment per fer-lo. Res, ara mateix li escric

“Hola, Maria
No sé si és el moment de proposar-t’ho, però al manco crec que m’has donat peu a fer-ho. Aquest dies de vacances aniré a la teva illa que tant t’estimes. Arribo dimecres a darrera hora. Bé, tal vegada precipito les coses i no és el teu moment, però no conec a ningú en concret allà i per les converses que tenim, crec que deu ser molt agradable estar amb tu, sopar, xerrar, compartir experiències i que m’ensenyis la teva muntanya tan màgica.... Tu mateixa
De totes maneres, rep una forta abraçada


ALEX”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada