dissabte, 1 de març de 2014

SI NUNCA...


Aquests dies penso massa en ell. Bé, no sé què vol dir ben bé pensar massa en una persona, ara, si tinc en compte que ni el conec, al manco físicament, ja vol dir alguna cosa. Em preocupa i al mateix temps, em motiva
Com em deia el meu pare, “si alguna cosa tens al cap, no busquis treure-te-la. Simplement, escolta’t i sent el que et diu el teu cor. Lluitar contra tu mateixa, no té sentit. Sempre hi haurà una part teva que perdrà. No et neguis el que ets”
Ho he intentat fer sempre, i a vegades, mira que m’ha costat. Amb en Manel, em va servir molt, sentir-me i aïllar-me del soroll que feien els altres sobre el que em convenia, el que seria millor per tots plegats, el que havia de pensar i el que hauria de ser.  I vaig intentar ser sincera, encara que això pogués ferir a una persona tan estimada com en Manel. Ara, amb un poc de perspectiva, crec que vaig fer el que era millor per tots dos. La nostra relació ja no m’omplia, i com ell mateix va ser capaç de reconèixer quan es va deixar sentir i va superar la ràbia i el ressentiment, a ell tampoc. Ara crec que tots dos ens sentim més lliures i més feliços
M’agrada anar pensant en tot això i deixant volar el cap i el cor mentre estic pujant a aquesta Muntanya tan estimada. El contacte amb la natura i amb la vida que em rodeja, aquesta illa, que a cada revolt es presenta amb una visió diferent, plena de matisos i de novetats, m’ajuda molt a aïllar-me del soroll que ens han ficat dins des de petits. Allunyar-me de la por. De les inseguretats. Deixar de tenir present els “cal fer” “compte amb” “s’ha de” “això no és fa”..... Quina educació tan castrant que ens han donat!!
Avui he fet aquesta excursió tota sola. El camí em sembla més maco i agradable. Bufa una vent suau, indefinit, fresc sense ser fred, vivificant. El sol calenta sense aclaparar. La pujada és costeruda sense ser fatigosa
Fa dies que tinc l’Alex al cap i no me’l puc treure. Recordo els seus escrits, tinc els seus problemes presents i estic preocupada per ell, el veig sense conèixer-lo, desitjo i espero que algun fet inesperat i fora del que jo decideixi, em porti a veure’ns. I no ho vull. Vull ser jo la que decideixi què fer i realment, sentir que vull. Ser responsable de la meva vida i de les meves decisions
El dubte no és complicat. Vull assumir el risc de la decepció que pot comportar enfrontar la imatge que m’he fet d’ell amb la realitat?. O prefereixo millor seguir aquest joc motivant i poc arriscat d’escriure’ns i compartir el que vulguem, sense el perill de decebre’ns quan ens veiem i ens relacionem?
No sé, estic segura que a dalt de tot, asseguda en el tronc partit del vell pi, sota les muralles del castell moro, podré sentir-me plenament, amb llibertat i sense por. I sabré, sense dubtes, el què realment vull
Sols em falten dos revolts, el més empinats. Ja es veuen les grans roques amb les quals van fonamentar les muralles. El camí empedrat és cada cop més costerut i al mateix temps, més motivant. Començo a esbufegar i creix dins meu l’ànsia. El cor em batega cada cop més fort, sigui per l’esforç o sigui pel nerviosisme
Quina visió, Déu meu!!  Mira que ho he vist molts cops, i sempre em  sorprèn trobar-me de cop i volta amb tota la costa nord, sobretot els dies com avui en que la lluminositat i la claredat em permeten fins i tot veure els detalls més petits dels penyals!!
Davant meu tinc el tronc trencat, i al costat, el canyissar. Alt i sempre en moviment, però sempre ben arrelat. Doblegant-se i mai trencant-se
Comença a inundar-me la mateixa sensació de sempre quan arribo a aquest lloc, tan intensa i tan interna, i al mateix temps, tan inexplicable. Sols la puc sentir, no la puc definir. Sembla que tot i jo mateixa ens fem més vius, més presents, més reals, més autèntics. Una sensació de pau i tranquil·litat em va omplint. La ment se m’aclareix i se m’il·lumina. Al principi de sentir tot això, em vaig espantar. Ara és com una necessitat pujar de tant en tant i viure-ho
I al mateix temps, em bé al cap un text que ja fa un temps vaig llegir. Crec que és molt apropiat tenir-lo present en tot això que em volta pel cap. Em sembla que es titula “Si nunca....”

Si nunca rompes un racimo de uvas en el lagar, nunca tendrás un vaso de vino sobre tu mesa
Si nunca te arriesgas a perder,  nunca te das la oportunidad de ganar
Si nunca afrontas la pena de partir, nunca conocerás la alegría del regreso
Si nunca sufres en la siembra, nunca gozarás de la cosecha
Si nunca te dueles bajo el peso de tu culpa, nunca saborearás el alivio del perdón
Si nunca mueles los granos de tu trigo, nunca conocerás el sabor del pan
Si nunca afrontas el miedo de dejar de ser como eres, nunca descubrirás la alegría de ser como puedes ser
Si nunca estás dispuesto a dejar todo lo que tienes, nunca sentirás que lo tienes libremente
Si nunca estás dispuesto a morir por una causa, nunca sabrás para qué vives
Si nunca encaras tu pena y dejas de reír para llorar, nunca conocerás la dicha del que deja de llorar para reír
Si nunca te arriesgas a cruzar el río, nunca sabrás lo que te aguarda en la otra orilla
Autor: René Trossero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada