dissabte, 29 de març de 2014

DE QUÈ ESTÀ PLE EL TEU BUIT?

Fa ja més de dos hores que m'he despertat i no hi ha manera de tornar a agafar el son. No fa més que donar-me voltes el cap, ple de preocupaciones ben absurdes. I en el fons, és important, tot això que em volta?? - ....Uf, no hi ha manera de desconnectar
Tornaré a beure aigua i a mirar per la finestra. Ja comença a clarejar i les estrelles es van desdibuixant i desapareixent. Un cel ben impactant. Tal vegada val la pena no poder dormir si al mateix temps som capaços de gaudir de l’espectacle del cel estrellat. Deu ser allò que vaig llegir fa poc: “Si plores perquè s’ha amagat el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”, o alguna cosa semblant. I mira que no he parat de sortir de nit i d’anar a festes i mai havia estat conscient de la bellesa que tenia al meu voltant. Mai m’havia impactat tant, tenir el cel estrellat damunt meu, amb tota la seva immensitat i al mateix temps, fent-nos present com som d’insignificant  davant de la força i la magnitud que ens mostra....

Bé, no pot ser. No puc dormir i tinc son. Ja he donat moltes voltes al llit, he llegit o al manco, he agafat un llibre sense assabentar-me de res del que llegia, he begut aigua i he anat al lavabo.....
Em vestiré. Aniré a fer un vol. La fresca del matí acabarà de netejar-me el cap i deixondir-me. Uf, és que no paro. El cap d’una cosa a una altra, i  realment no hi ha cap tema important
-    Hola, germà, ja estàs dempeus? Tu que pots estar al llit fins tard, i, mira-te’l, a punt d’acompanyar-me a la fàbrica
-    Eh, bon dia, Lluís. M’has espantat i tot
-    On tenies el cap, que ni m’has sentit venir? Anem a fer un cafè amb llet, que encara tinc uns minuts
-    Tu sempre tan previsor i tan puntual!! M’anirà bé parlar un poc a veure si puc treure’m tot això del cap
-    Tens moltes preocupacions, Alex, i així no es pot dormir tranquil
-    Mira, si vols que et sigui sincer, res del que em volta pel cap i no em deixa dormir, en el fons, gens ni mica m’importa. O al manco, així ho crec jo. Ara, quan hi ha coses pendents, no fan més que donar-me voltes pel cap, sense massa sentit....
Quin cafè més bo, aquí asseguts en aquesta cuina senzilla i plena de calor humà, i amb quina companyia més agradable. Feia molt temps que no gaudia d’estar amb el meu germà. Suposo que per rivalitats o per les diferents formes de viure o per coses de la vida, ens havíem separat i manteníem el mínim contacte, o simplement el socialment obligat, festes familiars, matrimonis, enterraments, aniversaris dels nebots i poca cosa més. I mira ara, a casa seva, acollit, sense preguntar-me res de res, amb tota la confiança. I sento al mateix temps una certa incomoditat per ser un estrany en la seva dinàmica familiar i molt a gust per l’amor, la sinceritat i la llibertat que es respira en aquesta casa
-    Saps que penso, Alex? que tu encara no has descobert les teves pedres principals, i t’has omplert d’arena i de pedretes petites, que no et deixen en pau
-    Què vols dir, amb això de les pedres? No ho entenc
-    Ho he tret d’un conte que ens va donar fa uns dies un company nou que diu treballa fent coaching als directius i quadres entremitjos, com jo, i si et soc sincer, encara que no sé ben bé què vol dir i què fa a la fàbrica. Res, que ara es porta molt això de posar un coach a les empreses
-    Si que sou avançats, a l’empresa aquesta. A veure, segur m’anirà bé el conte si ve d’un coach, je je
-    El va titular “de què està ple el meu buit”

“Es diu, es conte i comenten que una vegada, un professor va entrar a la seva classe amb un recipient buit i va començar a omplir-lo de pedres d’uns set o vuit centímetres de diàmetre. Desprès, va preguntar als alumnes si el pot estava ple. Tots els alumnes van contestar, estranyats, que sí
Desprès va agafar pedretes més petites i las va posar també al pot. El va moure i agitar, i les pedretes van anar ocupant els buits que quedaven entre les pedres més grans. Quan les pedretes van arribar a la vora, tornà a preguntar als alumnes si el pot ara estava ple o no, i tots, mig rient, van contestar que ara sí que estava ben ple
El professor va treure una bossa plena de sorra i la va tirar dins del pot. Com era de suposar, la sorra va anar caient dins del pot i va omplir tots els buits que encara hi havia entre les pedres i les pedretes
“Ara sí que està ple!! - els hi va dir – i m’agradaria que apliqueu això que heu vist a vosaltres mateixos. Aquest pot representa la vostra vida. La podeu omplir de pedres grosses, de les coses grans i importants, com la família, els fills, la salut, l’amor, l’amistat, la solidaritat, etc, cadascú les seves. Coses que són tan importants que si totes les altres desapareixen i queden les grans pedres, la vostra vida seguirà tenint sentit i seguirà plena. Les pedres més petites representen les altres coses importants com a instruments, com el cotxe, la casa, la feina, els coneguts, i que poden ser substituïdes i sovint ho fem de manera més o manco habitual. La sorra és tot el demès, les coses sense importància, prescindibles, com els luxes, viatges, revistes, les aparences. Si ompliu el vostre pot primer de tot de sorra, ja no hi haurà espai per a res més
El mateix podeu aplicar al vostre dia a dia. Si malgasteu tot el vostre temps i energies en les coses petites, mai tindreu lloc per les coses que realment són importants, permanents, sòlides i que són necessàries per a la vostra felicitat. Primer, tingueu cura de las vostres pedres grans, que són les coses realment importants. Per tant, cal tenir clar les vostres prioritats primer de tot i el que realment afecta a la vostra felicitat. Tot el demés, és tant sol pedretes i  sorra i no és important”
Sense deixar de mirar als alumnes, va treure dos tasses de cafè, les va omplir, i les va tirar dins el pot ple de pedres i arena....i va exclamar: “No ho oblideu mai, sempre hi ha lloc per fer un cafè amb un amic!!!

- Així és com ho veig, Alex. Vas omplir la teva vida de sorra i de pedretes, i no hi havia lloc per les coses que et podien fer feliç. Crec que primer, has de buidar-te de tota la sorra acumulada i tenir clar quines coses són realment important per a tu i deixà tot el demés si no ho pots compaginar
- Com quasi sempre, tens raó, Lluís. Crec que un lloc nou, desconegut i acollidor serà ideal per fer aquest replantejament vital

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada