diumenge, 22 de desembre de 2013

IMPRESCINDIBLE CAPACITAT DE MERAVELLAR-NOS

- Fins i tot, en els llibres més insòlits i inesperats, podem trobar textos molt encertats i que ens fan pensar i veure que som moltes les persones que ens preguntem que fem aquí i quin sentit té la nostra existència. Com és possible que no siguem capaços d’adonar-nos, sempre, de les meravelles que tenim al nostre davant i no estiguem permanentment contemplant-les i agraint-les, enlloc d’estar sempre preocupats per qüestions banals i absurdes??. Veus a un nen petit, treballes i estàs amb ell, i sents dins seu la màgia i la força de la vida, de l’amor, i tot el que l’envolta, cada descobriment nou, tots els objectes, les plantes, tot en general, per a ell és motiu per meravellar-se i de sorpresa... Tal ment, com el Petit Príncep, amb les seves 43 postes de sol que mirava els dies que estava trist allà en el seu petit planeta...o potser eren 57? Bé, ara no ho sé del cert....I de grans, perdem aquesta capacitat de sorpresa i meravella. Sols en ocasions molt puntuals ens quedem bocabadats per alguna cosa que ens sorprengui com pot ser una posta de sol, simplement, sembla que sols estem buscant emocions ràpides, fortes, breus i que no ens facin pensar gens ni mica, com el Dragon Khan...

Això està pensant na Maria un bon capvespre de primavera, asseguda en el vell tronc d’un gran pi trencat en una nit de forta tempesta, dalt del cim de la Muntanya dels Set Vents, acabant de llegir un llibre ben estrany, que una companya i bona amiga de l’escoleta li va recomanar. Alça la vista, un cop arriba a la darrera lletra de la darrera paraula de la darrera fulla, i amb pena, tanca el llibre

- M’ha agradat, m’ha distret i fins i tot, m’ha fet pensar. Què més puc demanar a un llibre??

Mira la costa de la seva petita illa, quan el sol, ja baixant, cobreix la superfície de la mar amb uns resplendors d’argent i de plata. I va encenent, amb tonalitats entre rosat acarbassat  i vermell intens, els pocs núvols que trenquen el blau intens i lluminós del cel

-Uf, -pensa na Maria-, quina meravella!!

S’està preparant una posta de sol impressionant, com les que molts cops ha gaudit dalt de la Muntanya dels Set Vent

Rellegeix un paràgraf que l’ha impressionat de manera especial. Pensa que és ideal per enviar-s’ho al seu gran amic Alex, que ja fa uns dies l’ha escrit, i encara no ha trobat ni el moment ni les ganes com per contestar-li

- No he trobat un bon text per enviar-li – es diu com justificant-se davant si mateixa – Aquest és ideal. A vegades, val la pena esperar i deixar que les coses flueixin per si mateixes, sense deixar d’estar pendents d’elles, i de tant en tant, donar una petita o gran empenta. Uf, ja m’estic anant altre cop. Si, demà mateix li escriuré i li copiaré aquest text

Respira profundament i es deixa envair pel munt de sensacions i emocions que li aporten el que està passant davant mateix dels seus ulls, sent tota la màgia i l’alegria d’estar viva i agraeix, no sap ben bé a qui o a què, que li permeti ser testimoni de tot això

Al dia següent, escriu al seu amic Alex:

Bon dia, Alex.
Estic segura que encara ets capaç de meravellar-te davant de les coses més senzilles i al mateix temps, més extraordinàries que la natura ens ofereix. Ahir vaig viure una experiència intensa i gratificant, i encara que algú dirà que cada dia hi ha postes de sol, realment, cada una d’elles és un espectacle per si mateixes, úniques i diferents. Segur que si es fessin pagar, serien més valorades i fins i tot, es retransmetrien per la tele
Mira, t’envio un tros d’un llibre estrany que m’ha agradat, m’ha distret i fins i tot, m’ha fet pensar. Es pot demanar més?. Molt recomanable

Me senté sobre un tocón. Al cabo de un rato se me acerco un corzo que salió de entre los árboles, lo cual no era muy extraño, porque siempre había muchos corzos en los bosques alrededor de Dorf. Pero no recordaba haberme dado realmente cuenta de la maravilla que es un animal así. Claro que había visto corzos; los veía casi todos los días. Pero no había entendido que cada corzo era un misterio inescrutable. También comprendí por qué había sido así. No me había tomado el tiempo para ver de verdad los corzos, precisamente porque los veía muy a menudo
Así ocurría con todo, así ocurría con el mundo entero, pensé. Mientras somos niños, tenemos la habilidad de sentir el mundo a nuestro alrededor. Pero, luego, el mundo en sí se convierte en una costumbre. Hacerse mayor era como emborracharse de sensaciones
…../…..
El corzo se quedó mirándome unos segundos, y luego desapareció. Durante un momento, sentí un silencio inconcebible. Y de repente, un ruiseñor empezó a trinar. Me parecía increíble que un cuerpo tan minúsculo pudiera albergar tanto sonido, tanta respiración y tanta música
Este mundo, pensé, es un milagro tan fantástico que no es fácil saber si uno debe echarse a llorar o a reír. A lo mejor se deberían hacer las dos cosas a la vez
…../…..
De repente, me pareció muy triste que los seres humanos nos acostumbremos a algo tan indescriptible como es el hecho de estar vivos. De pronto, un día vemos evidente que existimos, y luego no volvemos a pensar en ello hasta que estamos a punto de abandonar este mundo

Extracte del llibre “El misterio del solitario” de Jostein Gaarder

Que tinguis uns bons dies, i sobretot, no t’oblidis de gaudir de tot el que t’envolta

Una abraçada


Maria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada