divendres, 1 de novembre de 2013

L’ACEPTACIÓ COM BASE DEL BON AMOR




Ens hem anat ficant, Maria, en el món platònic de les idees, dels conceptes, del què pràcticament tothom voldria tenir, fer i sentir: Una relació basada, com tu em deies en el darrer correu, en el respecte, la sinceritat i la llibertat. I, per fer-lo encara més ideal, amb una acceptació total i absoluta de l'altre i d'un mateix. Això em deies, i no puc estar més que d'acord. Realment, qui no voldria tenir una relació de parella amb aquests 4 pilars!!! - escrivia n'Alex un vespre, davant del finestral del seu despatx, meditatiu i melancòlic, contemplant de tant en tant la lluna plena del mes de setembre, lluminosa i majèstica, tant que semblava l'estava inspirant. Sota d'ella, els incomptables punts lluminosos, fixos i mòbils, que donaven fe de l'existència d'una vida urbana que no s'aturava mai

Saps, Maria, aquests dies que no t'he escrit, estava pensant i rellegint el teu correu, i els darrers que ens hem anat enviant. I al mateix temps, intentava veure i aplicar el que dèiem tant en les meves relacions de parella fracassades o al manco, ja trencades, com a les parelles que conec i tinc certa relació de confiança com per saber del cert com viuen i el que esperen de la seva relació
La conclusió és molt desesperant. M'he adonat del meus errors, de com s'anava instal·lant el dubte i la competència on abans hi havia cooperació i confiança. Són molt poques les parelles, ja amb uns anys de vida en comú, en que aquests 4 pilars funcionin i estiguin presents. No hi ha una acceptació d'algunes parts i maneres de ser de l'altre que amb el temps es van fent més i més evidents i importants, i apareix amb força l'actitud de voler canviar a l'altre: "seria tan feliç si ell/ella em fes......, amb el poc que li costaria.....", posant a l'altre la responsabilitat de la felicitat pròpia. En altres casos, falta la confiança i hi ha una actitud recelosa i a vegades fins i tot paranoica, desconfiant del que afirmen, mirant mòbils i correus d'amagat, controlant les trucades i els horaris, o per evitar aquest recel, ens coartem nosaltres mateixos la nostra llibertat i ja no fem el que realment volem, i ens amaguem i busquem excuses i motius falsos per poder fer el que realment volem fer. Fins i tot, en els casos més greus, hi ha una falta total del respecte més bàsic cap a l'altre persona, seria allò, portat a l’extrem, de que "és meu/meva i farà el que jo vulgui"
Per tant, Maria, no ens hem d'estranyar si apareixen els casos tan greus de violència domèstica. Són, estic ben segur, la punta de l'iceberg d'aquest tipus de relació de parella tan patològica, en que les persones es queden enganxades a l'altra i ja no saben viure sense ella, ja sigui com a víctima o com a agressor, o fins i tot, molts cops, intercanviant els papers. La violència física, estimada Maria, sols és el recurs que ens han ensenyat als homes per resoldre les disputes. I crec que estem assistint a una revolució social de la que encara no ens hem adonat del tot
El nou paper que les dones estan adquirint en la nostra societat fa que alguns, bastants, homes estiguin molts cops desarmats i indefensos, insegurs i amb pors, davant d'unes dones que ja no volen ser el que culturalment ens han inculcat: Éssers per ser conquerits, per ser obedients, servicials, secundaris en la relació
Bé, segur que tot això és molt més complicat del que ara, davant d'aquesta lluna tan impressionant, plena i absoluta, vaig pensant i escrivint. No soc cap especialista en el tema i sols parlo en base a la meva intuïció i al que jo he anat vivint i experimentant. Saps, et vull comentar una cosa que em va dir una amiga meva fa un temps: "Les dones d'avui dia busquem a l'home que encara no existeix, i els homes encara esteu buscant les dones que ja no hi són". Quanta veritat, no trobés?

Moltes vegades m'he avergonyit de comentaris i converses entre homes, dels conceptes tan masclistes i tan desvaloritzadors que expressen amb total espontaneïtat de les seves parelles. I em pregunto, com poden viure amb una persona de la que pensen el que diuen? Això és el que entenen per amor?
Per altre banda, estimada Maria, també hi ha una reacció contraria de grups d'homes que estem buscant el nostre lloc i la nostra postura. El repte és fer compatible el nou paper de la dona, com esser ple de drets i obligacions, en igualtat de condicions amb els homes, amb el nostre dret de viure la masculinitat amb normalitat. Sense la sensació de culpabilitat per ser homes que molts cops tenim com a reacció a una societat masclista i sexista, i com vergonya aliena per la violència domèstica

I com superar el malestar amorós que es veu i es sent com una font d'infelicitat i de dolor de les persones? Tant homes i dones, ja sigui de manera activa o passiva, creient encara o ja mig descreguts pels fracassos, busquem la relació amorosa i estem segurs que és la millor font possible de plaer, de felicitat i de companyia

Mira, et vull enviar un extracte d'un llibre molt curt però molt profitós, si un el llegeix amb aquesta actitud de recerca de noves maneres de funcionar i d'estimar. És d'un psicòleg argentí, com no, en Sergio Sinay, "El buen amor". Diu així:

“Cuando, en un vínculo del que formo parte, alguien se proclama tolerante, lo tomo como advertencia. El tolerante se cree mejor que el tolerado, se siente un escalón por encima del otro, hace gala de un poder, crea un desnivel, más tarde o más temprano, exige recompensas
Tolerancia y aceptación no son sinónimos, sólo puedo aceptar al Otro si registro que es distinto a mi, que nuestras diferencias y singularidades nos hacen valiosos mutuamente y que ellas comprenden aspectos de cada uno que permanecerán y deberán ser conservados y celebrados en su misterio.
El buen amor envuelve, nutre, sana y fortalece a los que se aman cuando en cada uno de ellos está hecha carne la aceptación del Otro como alguien perfecto en sus imperfecciones, completo en sus carencias, presente en sus ausencias, comprensible en lo que tienen de inexplicable. La aceptación me libera de la tentación de cambiar al otro y me hace libre también del peligro de ser forzado a cambiar para convertirme en quien no soy. La aceptación, como condición del buen amor, bendice el encuentro entre dos que cruzan sus vidas para generar un vínculo único y sagrado desde sus bienaventuradas singularidades”


Què et sembla, Maria? Estem immersos en un món molt masclista i sexista, sols fa falta veure anuncis i publicitat i l'ús que encara, avui dia, es fa del cos femení com reclam per vendre. Però hi ha una revolució masculina en marxa. Al manco, ho vull creure així. I penso que en la trobada de la revolució femenina que des de mitjans del segle passat està convulsionant la societat occidental, i aquesta revolució masculina encara molt incipient, podrem crear i viure en una societat més sana i plena. Homes i dones, amb les seves diferències i acceptant-les plenament, en igualtat en drets i obligacions, podrem viure junts, amb el respecte, la sinceritat i la llibertat com pilars fonamentals de les nostres relacions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada