dimarts, 16 d’abril de 2013

SOLIDARITAT



Podem fer alguna cosa més? Realment, aquesta és la pregunta clau en aquest moment. Maria està en el cim de la Muntanya dels Set Vents, ara que la primavera, amb dificultats, està foragitant el llarg, fred i ventós hivern. La variabilitat pròpia d’aquesta estació poc a poc està decantant-se cap a un sol agradable i vivificador. La visió des d’aquí dalt, un impressionant puzle de tanques verdes, generosament regades per les darreres pluges i perfectament encaixades unes amb les altres per l’ancestral saviesa dels pagesos, així ho deixa palès. Una visió de l’illa de gran bellesa i plasticitat, que sols es pot captar en tota la seva plenitud des de dalt de la Muntanya dels Set Vents
A part de protestar, maldir i denigrar els dirigents porucs i al servei de  banquers i mercats, de queixar-nos i criticar-lo tot, de pintar el futur encara més negre del que ja ens ho presenten, en definitiva, de quedar-nos en el pou estèril de la frustració, la desil·lusió i el desengany, ¿¿podem fer alguna cosa més??

Sí. I tant que sí. Maria està segura que hi ha coses que tots podem fer, cadascú dins del seu àmbit i de les seves possibilitats, molt més positives que limitar-nos a la protesta i a la queixa esperant que algú ens salvi
Per això ha pujat a la Muntanya dels Set Vents, a la muntanya màgica de la seva família, on s’ajunten i es troben les energies positives, vivificants i estimulants que donen sentit i força a la Vida: L’energia femenina de l’Univers, la Intuïció. Necessita aquesta energia per tal d’inspirar-se i escriure una metàfora per fer entendre tot el que és essencial a fi de fer néixer altres maneres de conviure i altres valors. Valors que ens portaran a edificar una societat més justa, més solidaria i, sobretot, de persones més felices
La clau està en què fem cadascú de nosaltres, que aportem de bo, no tant en què fan els poders siguin polítics, econòmics o de qualsevol altre tipus. D’ells no ens vindrà res més que el que ja hem tingut i ens ha portat a aquesta situació de crisi i desesperació, de dolor i desencís. Cal que cadascú de nosaltres posi en marxa accions desinteressades, que estiguin guiades solament per la voluntat de servei als altres, sense esperar cap més recompensa que la satisfacció del bé. I hi ha un munt de possibilitats  variades i molt diferents. Sols fa falta passar a l’acció, pensar que sabem fer, que volem fer, a qui volem ajudar, on podem participar i començar a donar sentit al temps lliure i activar les nostres capacitats. Ja sigui fent companyia a persones grans soles, fent-nos voluntaris d’associacions d’ajuda a desvalguts, participant en campanyes de suport a necessitats, de millora del medi ambient, de compartir el que tenim, d’acolliment a qui no té sostre, el que sigui que ens permeti ser elements actius de canvi i de millora. En definitiva, aquests són els valors que donaran lloc a una convivència més solidaria i justa i que faran una societat més humana, més rica espiritualment i més feliç
I pensant en tot això, Maria tanca els ulls i comença a escriure en el seu portàtil
“Una vegada, allà a l’Olimp, en els primers temps dels humans, es van reunir uns quans déus amb el gran Zeus. I un d’ells, segurament el curiós Hèlios, qui tot ho veu, li va preguntar: “Déu dels déus, digues, on i com farem el paradís i l’infern dels humans??” I Zeus els contestà: “Mireu, el veritable infern o paradís sempre estarà dins dels mateixos humans. Els hem fet lliures i decidiran on i com volen viure. I per tal que ho entengueu de manera fàcil, us ho mostraré simbòlicament” I fent un ampli moviment amb la mà dreta, es van trobar davant de dues grans portes, una amb un cartell que posava INFERN i l’altre, PARADÍS. De la primera porta, sortien gemecs i plors; de la segona, es sentien riures i alegria. D’una bufada, va transparentar la primera porta. Asseguts al voltant d’una taula farcida de tot tipus d’aliments, els déus van veure a molts humans els braços dels quals tenien lligats llargues culleres i forquilles que no els permetien posar-se el menjar a la boca, malgrat els esforços desesperats que, incansables i famèlics, feien tots ells. “Veieu” digué Zeus “això és l’infern. La soledat i la insolidaritat que els fa buscar solament el benefici propi sense pensar en ningú més. Tenir a tocar tot el que es necessita i es desitja i no poder gaudir-lo”. Després, bufà cap a la segona porta, i es va veure la mateixa imatge: Una taula plenament farcida, voltada d’humans amb llargues culleres i forquilles en els braços, amb una petita diferència. Aquí, els humans d’una banda de la taula, agafaven el menjar amb els seus braços-forquilla i s’ho donaven als que estaven enfront seu, i aquest feien el mateix. “I així és el paradís” va concloure Zeus “quan els humans es posen d’acord, s’ajuden i entre tots, poden gaudir dels béns que tenen al seu abast sense deixar a ningú fora”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada