dissabte, 6 d’abril de 2013

LA VIDA AL CANELL



El meu pare es va fer guerriller una matinada. Van venir a buscar-lo els companys del sindicat de ferrocarrils. El meu pare no suportava el feixisme, i el Duce i els seus sicaris el sotmetien a tota mena de vigilàncies. El meu pare se’n va anar molt d’hora amb Luigi, el Carboner, i amb Peppone Gialli. Vaig sentir que entrava a la meva habitació i em feia un petó de comiat. Em vaig fer l’adormit, perquè era evident que no m’hauria deixat anar amb ells. Recordo que al menjador el meu pare va aturar el rellotge de paret i li va dir a la meva mare que el temps en aquella casa s’havia parat i que ja tornaria a posar el rellotge en marxa quan tornés, triomfador, amb els partisans
Això dels rellotges es va complir. El meu pare tenia un rellotge de polsera amb el qual controlava l’arribada i la sortida dels trens. A l’esfera del rellotge s’hi havia fet gravar una frase: “Il tempo della libertà”. I aquell temps va trigar molt a arribar
En realitat, no van ser els partisans els que van portar de nou la llibertat a la vall, sinó els americans que havien desembarcat a Sicília i que havien reclòs Mussolini i els seus fidels en un poblet al costat del llac de Garda anomenat Salò. El que vull dir és que a casa, després de la marxa del meu pare, no vam tenir mai rellotge. Ni tan sols el de paret, que es va anar rovellant per falta d’ús. Quan va arribar Peppone Gialli, vam saber que ell era l’únic dels partisans que havia tornat amb vida. Els alemanys i els feixistes els havien parat una emboscada i el meu pare va caure dels primers
Després, ja se sap. Los postguerres acostumen a ser més difícils que les guerres. Allà on abans hi havia camarades ara hi ha desconeguts. En la guerra les necessitats bàsiques són tan clares com sobreviure per matar, però el ranxo del soldat està garantit. En la postguerra, en canvi, la lluita per la vida no depèn del valor, sinó de l’astúcia. Va ser així com la meva mare, la meva germana i jo vam sortir de la casa de la vall i, en un dels trens que tant havien significat per a tots nosaltres, vam arribar a la ciutat
Les ciutats són estranyes. La gent no se saluda pel carrer. En realitat, el que hi acaba d’arribar no coneix els que han nascut a la ciutat, sinó persones com ell que van buscant-se la vida pels carrers. Així vaig acabar de créixer. I fins i tot em vaig comprar una bicicleta i vaig acabar coneixent tots els racons d’aquella nova ciutat i vaig aprendre el temps que triguen els tramvies i l’horari de les botigues. I tot això sense cap rellotge. Fins que un dia, confós pel canvi d’horari oficial, em va semblar que les coses no anaven al seu temps. Em vaig acostar a un guàrdia de trànsit i li vaig demanar l’hora, perquè de petit ens havien dit que l’autoritat sempre dóna més confiança que els éssers anònims. El guàrdia va estendre el braç i allà, a l’esfera del seu rellotge, hi havia escrita la frase “Il tempo della libertà”. Sense cap dubte, aquell era el rellotge del seu pare. Li vaig preguntar al guàrdia d’on era. Havia nascut a la mateixa comarca. Ens vam caure bé. En acabar el torn vam decidir anar a prendre un amaro en un bar pròxim. “Sempre és millor prendre’s alguna cosa amb un veí que amb un senyoret de la gran ciutat”. I així vam beure i vam parlar i vam arribar al fons de l’ànima més negra d’Itàlia
Quan el vaig deixar a la porta de casa seva, li vaig preguntar al guàrdia d’on havia tret aquell rellotge. “És un trofeu de guerra. El meu pare creia en el Duce i des de sempre s’havia apuntat al fascio. Diu que el va arrencar del puny d’un comunista i me’l va donar a mi. Fixa’t: aquí hi diu “Il tempo della libertà”. ¿Què creus que pot significar aquesta frase?”, Li vaig respondre que tots els trens tenen un temps exacte que ens porta cap a on volem anar. El cap de setmana següent vam anar a l’estació i vam agafar un tren que ens va portar de nou a la comarca. Vaig visitar casa seva. Ell va visitar la meva. Vaig conèixer la seva germana i ens vam acabar casant. I, com a regal de casament, el guàrdia es va treure el rellotge del canell i me’l va donar. “Estimat cunyat, la llibertat és saber mirar sempre cap endavant”


PD. Aquest conte l’he trobat en el llibre del mestre de contes Joan Barril, “Sobre la felicitat” d’edicions 62. Sols fan falta 800 o 900 paraules – i la imaginació del lector, és clar - per condensar una història amb guerra, morts, amor, perdó i, sobretot, amb vida. El missatge final, simplement genial!! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada