dissabte, 27 d’abril de 2013

ELS PETITS DETALLS


Maria ha estat convidada a una taula rodona sobre la situació social i econòmica, és a dir, sobre la crisi i les possibles sortides. Com ella no és economista – ja n’hi hauran d’aquests, entre els ponents – ni tampoc política – d’aquests, sembla que ningú els vol escoltar pel poc crèdit que tenen i no han estat convidats – ni activista de moviment social recientment creat – i d’aquests, sí que hi ha, s’estan convertint en els nous actors socials -, Maria vol donar una visió molt personal i basada sobretot en una actitud d’empatia i també crítica cap a les persones que ara es senten en situació de crisi
I presenta així la seva ponència:
“No serveix de res quedar-se en el retret, la reclamació, la queixa, si abans no fem una autocrítica de quina responsabilitat tenim cadascú de nosaltres de la situació que vivim. És molt fàcil, i també estèril, buscar un culpable exterior i quedar-se en el paper de víctima sense assumir la nostra part de culpa ni agafar un paper actiu en la solució
Durant uns quants anys, molta gent ha pensat que el benestar i la felicitat s’aconseguiria quasi sense esforç, simplement anant al banc, demanant un crèdit i tenint cada cop més i més gran. I ha cregut que la bonança econòmica era eterna fugint del sentit comú, assumint obligacions de per vida, sense veure que tot sempre és canvi i mai podem estar segur de quasi res. I menys quan es depenia de contractes temporals o de temporada, de diners en negre, d’hores extres, de sobresous....
Es menyspreava els lloguers i es comprava amb hipoteques a 30 anys vivendes cada cop més grans, amb més quartos de bany, amb més espais, amb electrodomèstics i televisors d’última generació. I l’objectiu de moltes famílies era la casa unifamiliar i amb un petit jardí... i, per què no? amb piscina. I, ja posats, una segona vivenda on passar màxim 30 dies i la resta de l’any, tancada i buida. El cotxe, renovat cada 4 o 5 anys, i millor si era un 4 X 4, ara que tots els carrers per on passen pràcticament estan asfaltats. Els viatges, al manco un a l’any, ja no bastava que fossin a llocs propers. Com a mínim, a un altre continent: el carib, el nord d’Africà o el sud-est asiàtic. I evidentment, tots els fillets i filletes havien d’anar a Port Aventura i a Euro Disney, la setmana de neu i les vacances a la platja i tenir totes les novetats informàtiques i tot tipus d’aparells si volíem ser considerats bons pares
No parlaré de la greu i evident responsabilitat dels que ho han permès i ho han propiciat i dels que han enganyat a gent que, en el fons, volia ser enganyada i han tret impunement molts beneficis d’aquest frau generalitzat, ja ho faran altres companys de taula. Tampoc del relaxament moral i ètic d’una societat tradicionalment donada a la picaresca i l’engany, sobretot quan es tracta de tot el que està relacionat amb la fiscalitat i els bens públics, avui no és el tema a abordar. Ara, el que si vull preguntar-vos a tots vosaltres és el següent: Creieu que aquesta manera de viure ens ha fet més feliços i amb valors més humans en general??
Si sou realment sincers, estareu d’acord amb mi que no érem una societat de persones felices i contentes i de ciutats alegres. El consum desmesurat i en constant augment d’antidepressius i ansiolític així ho deixa ben clar. Ens hem oblidat que, realment, la felicitat i el benestar els trobarem en les relacions sinceres i honestes amb les persones properes, parella, família, amics, companys de feina, en sentir-se en pau amb un mateix, en viure sense mentides, enganys ni hipocresies, en poder gaudir de tot el que ens envolta i tenim ben a prop. En definitiva, el benestar i la felicitat estan sobretot en tot allò que no es pot comprar amb diners, sols es pot compartir amb el cor, i que mai vendríem... Són els petits, o grans, detalls que no es poden mesurar, ni comprar, ni vendre, ni bescanviar. Cuidar els petits detalls del dia a dia és el que ens farà ser grans
Per sortir d’aquest forat econòmic en el que col·lectivament estem ficats, calen moltes coses, segurament. Ara, per no tornar a repetir els mateixos error, hem de retornar a alguns valors tradicionals que han estat menyspreats en els últims anys. L’estalvi, l’austeritat, l’esforç personal i la superació de les dificultats per un mateix, responsabilitzar-nos de la nostra vida, la valoració del concepte de ciutadà, la solidaritat amb els que pateixen, la implicació en la millora de la societat, l’exigència d’un immaculat comportament moral i ètic especialment per part dels polítics i dels personatges públics que es mostren com models socials, són alguns d’aquests valors que cal tornar a posar de moda

I, com idea final, vull transmetre la meva conclusió: Ningú que tingui una casa on aixoplugar-se, un llit on dormir, el menjar cada dia i un afecte a compartir, es pot considerar en crisi. I mentre hi hagi una sola persona, i especialment un infant, que no ho tingui, és la societat qui està en crisi, per molt que econòmicament tornem als números meravellosos de creixement espectacular

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada