dissabte, 16 de febrer de 2013

ES CAU



Ja fa dos dies que n’Alex està a l’illa, i aviat retornarà a Barcelona. Ha voltat per la ciutat de Llevant, obert a noves sensacions i coneixences i ha passejat pel camí de cavalls, a la recerca de l’illa a l’hivern. Ha gaudit de les tramuntanades a la costa Nord, amb unes onades espectaculars rompent als penyals i espumejant tot el mar. La força del Déu Posidó sense límits! La potencia, la passió, la força desbocada d’un mar impetuós, quan la darrera vegada que el va gaudir en els mateixos penyals, ja fa bastant temps, era el testimoni de la calma, la pau i la serenor en la màxima expressió. Els contrastos de la natura, ben igual que els contrastos de l’ànima de Alex!! Sempre s’ha sentit totalment identificat amb el mar, a vegades brau i desbocat, com la seva ànima alguns moments, altres, apagat i tranquil, com a l’aguait de la propera tempesta que el desbordarà; així se sent ara ell mateix, a la espera de la propera passió
Va a sopar a una Cala del poble veí. Lloc totalment turístic a l’estiu, inundat de gent, tenderols, restaurants, i a l’hivern, lloc de recolliment i solitud, silenciós, amb tan sols un o dos locals oberts i donat al passeig nocturn i a les reflexions íntimes. Fa temps caminant pel moll de llenya que bordeja el penyal, observant els pocs llaüts que hivernen dins l’aigua. Una il·luminació respectuosa amb la foscor de la nit li permet mirar les estrelles infinites i la immensitat de l’entrada del port, uns horitzons sense fi. Retorna sobre els seus passos amb l’esperit empetitit per la grandesa dels misteris que l’envolten, conscient de la insignificança i, al mateix temps, de la magnitud de la seva persona, de la seva realitat envers l’Univers. Relativitzant les preocupacions i problemes absurds que amarguen el dia a dia de molta gent, inconscients de les mil màgies que ens envolten
Creua el centre del poble i va a una altra cala. Molt més petita i recollida. Amb un munt de llaüts aterrats. I amb un únic local obert. Un dels llocs que Alex recorda amb més goig. Original i irrepetible. Una cova, realment un cau, tal com indica el seu nom, excavat a la base d’un alt penyal. De mides reduïdes, acollidor, simpàtic. Les justes per tal que tothom es pugui sentir acompanyat i, al mateix temps, respectat en la seva intimitat i soledat. Lloc de trobada de les persones que cerquen passar una bona estona acompanyats d’una beguda, una guitarra i uns quants sonadors i cantadors. Alguns habituals de sempre. Altres ocasionals, de dies assenyalats per la seva sola presència
Es queda parat pels canvis que observa. Fa anys de la darrera vegada que hi va anar. Ha canviat el guitarrista – abans, un personatge entranyable, encorbat, sempre discret i assegut, sonant sense parar tot el vespre, de l’edat venerable dels grans savis de la vida; ara, una jove plena de vitalitat, virtuosa de la guitarra, tant canta com serveix – i el cantor – abans, un home gran, segurament desencisat de moltes batalles de la vida, amb la veu ja trencada testimoni d’altres èpoques més florides, amb un repertori curt i limitat, repetitiu, distant amb els clients; ara, un jove amb la veu viva en plena efervescència, amb un repertori variat i divers, proper a tothom. També ha millorat l’aspecte del local, més cuidat i més net, les begudes, el servei... tot és molt proper, fet amb gust, acollidor, diria que amb amor i passió. Es nota en la gent que omple el local un dissabte d’hivern, en els cantors i sonadors que, espontàniament, s’ofereixen a cantar, i que són acompanyats per tots els presents
Es produeix un d’aquell instant de plenitud que sols en situacions molt especials ha sentit Alex: Surt un home gran a sonar, a cantar. Vital, bellugadís, ple d’energia i passió. Va a buscar la seva pròpia guitarra. Se la veu estimada i molt seva, la tracta amb amor, l’acarona més que la toca. I comença a cantar cançons desconegudes i altres de sempre. És un home conegut per molts dels presents, que el saluden i bromegen amb afecte i fins i tot, amb respecte i admiració. I ofereix a l’Alex un d’aquells moments únics, regals que l’Univers reserva als que estan oberts a percebre’ls
Una persona oferint el millor de si mateix, de manera espontània i inesperada, gratuïta, amateur, desenvolupant el seu do, en aquest cas, sonar i cantar, simplement, pel gust de fer-lo, sense esperar res a canvi ni pensant en res més, oferint-lo de cor a tot l’Univers condensat dins del Cau


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada