dimecres, 30 de gener de 2013

MIRADA DE DÉU



N’Alex acaba d’aterrar a l’illa. Fa ja temps va venir darrera una il·lusió, per conèixer a na Maria, amb qui finalment no es van veure; els seus camins no es van trobar. I malgrat tot, sent, sap, que estan connectats per una força inexplicable, irracional, que els va unir a través dels missatges que s’enviaven. Han passat moltes coses a la seva vida, ha conegut altres dones...  amb cap d’elles, ha sentit la mateixa unió que amb aquesta Maria tan estranya, tan desconeguda i al mateix temps, tan propera, tan seva i tan atraient
Va vagant per la ciutat i li agradaria trobar companyia, se sent sol i no té ningú amb qui parlar, amb qui compartir encara que sigui una cervesa. No sap ben bé a que ha vingut, sense cap objectiu clar...
simplement, va sentir un impuls molt gran de comprar aquell bitllet d’avió que li va oferir el buscador d’ofertes quan cercava algun lloc per anar a fer uns dies. I ara roda per la ciutat de Llevant, ja fosquejat el dia, sense un rumb molt clar. Camina per carrer buits, foscos, com símbol d’una ciutat, d’una illa que poc a poc va apagant-se, encongida per la por a una crisi desbocada, desconeguda i fora de tot control, sobretot, fora del seu control. L’illa tremola, sota una aparença de benestar i bonança, seguint la inèrcia de molts anys vivint un desenvolupament i una pau social amable i d’aparador. Però poc a poc, la realitat es va imposant: Les estadístiques són ben clares, l’atur no para de créixer, les empreses tanquen, la gent que va venir buscant nous horitzons, si poden, marxen, les entitats de lluita contra la pobresa es veuen desbordades i les autoritats són totalment inoperants. Ni tenen mecanismes de lluita ni valentia per afrontar la situació, i van passant el temps esperant quasi un miracle amb els turistes de “tour operators” d’estiu, cada cop més nombrosos i cada cop amb menys recursos
Alex se sorprèn dels nombrosos locals buits, per llogar o vendre. Els balcons amb el cartell de “For sale”. Les tendes obertes i buides. Els bars amb pocs clients. I encara que no són ni les 8 del vespre, sols es creua amb dos o tres parelles i un parell de joves. Veu venir de cara un home alt, encorbat, vestit amb una americana que li va gran, de pell torrada i bigoti escàs, de faccions àrabs, marroquí segurament. Es dirigeix, amb una mà estesa, a una parella de  mitjana edat que està davant un aparador. Se’l mirant amb desconfiança, amb por, inclús amb menyspreu, i s’allunyen sense ni contestar-li. El desconegut el mira. Alex li manté la mirada i se li apropa. Es un home gran, d’una cinquantena d’anys, mal afaitat, roba bruta, desgavellada, amb una mirada trista, on es reflecteix cansament i derrota vital. Quan es troba a prop, amb un somriure trist, l’home li diu “Tengo hambre. Me da para un bocadillo” en un castellà estrangeritzat
Alex, agraït per la companyia i per tenir amb qui compartir una estona, i també per un estrany sentiment sobtat d’empatia i solidaritat,  el porta al bar de la cantonada, on se’ls miren sorpresos. El desconegut demana un entrepà de truita. No vol res per beure. Alex demana una cervesa i s’entaulen. Intenta iniciar conversa, encara que el convidat sols respon amb amabilitat i monosíl·labs, segurament també amb desconfiança i vergonya. Diu dir-se Mohamed, estar sol a l’illa, no haver menjat en tot el dia, no tenir feina i que li agrada el  basquet que fan a la tele. No dóna peu a iniciar una conversa més enllà i Alex, respectuós, es dedica a observar-lo discretament. Feia molt temps que no veia menjar-se un entrepà amb tant delit, fruint cadascun dels mossos. No estan més de mig hora en el bar
Al sortir a fora, el desconegut s’acomiada. Es donen la mà i Alex li desitja molta sort a l’illa. Es miren als ulls. Té una mirada neta, clara, sincera, d’agraïment al gest, senzill i humil, de solidaritat i humanitat, fins i tot, d’haver-li reconegut el dret a existir, a ser persona
Alex no sap si existeix un Déu o molts, si és catòlic, jueu o musulmà. Està segur, però, que si realment existeix Déu, té la mateixa mirada que ha vist en els ulls d’aquest pobre desgraciat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada