dissabte, 24 de novembre de 2012

MARE NATURA


Maria és una gran caminadora. Anar d’excursió pels nombrosos camins de la seva illeta és l’afició amb la que més gaudeix i quan se sent absolutament viva. Molts cops tota sola, quan ben dinat està un poc moixa a casa, donant voltes a preocupacions o malestars o mig avorrida, agafa la motxilla, posa fruita, la tovallola, un llibre i un bòtil d’aigua. Mira un dels mapes de camins de l’illa, escull una cala de macs o un bosc o un camí entre tanques i surt un parell d’hores. Aquestes són les excursions que més li agraden, improvisades, inesperades, deixant-se anar. Sempre busca entrar en contacte amb la natura en la seva versió més verge i intacte, o amb el paisatge humanitzat amb més respecte i estima cap al medi ambient. La seva illa en té molts, d’aquests camins que la porten a gaudir intensament del paisatge
També hi ha les “zones vermelles”, els espais que han caigut en mans de l’especulació i en un concepte massificat de turisme que sols ha portat riquesa per a uns pocs i un futur negre, molt negre, per a la joventut actual si es segueix amb aquest model
Ara, les lluites socials de fa unes dècades i una conscienciació encara ben viva en la majoria de la població ha aconseguit que la majoria del territori estigui, malgrat tot, en unes condicions de conservació molt envejables. Això és una fortalesa de l’illa cara a bastir polítiques turístiques diferents, són els vímets del futur econòmic; ara sols fa falta l’artesà que sàpiga trenar-los amb amor i agraïment cap a la natura que ens ho ha regalat. L’esperança que dóna llum a la negror actual; que la societat sigui prou sàvia per sortir-se’n
Es penja la motxilla a l’esquena i comença a caminar pel Camí de Cavalls, partint d’un trenc de la carretera. S’endinsa dins la marina, els pins omplen el cel, i poc a poc, van deixant pas a les alzines, imponents, gegantines. Sempre es queda bocabadada amb les formes tan enrevessades i giravoltades que tenen...... Es va omplint de l’energia verda de la natura viva, generosa desprès de les darreres pluges. Sent com l’envaeix aquesta energia a través dels seus dits quan acarona l’escorça d’un d’aquests vells exemplars, que sembla protegir-la amb les branques i les fulles que l’envolten. Es concentra i buida el cap de pensaments. A la tardor hi ha poques possibilitats de trobar-se altres caminants. I el silenci i la soledat són imprescindibles per entrar en plena connexió amb la natura. Nota com la pau del camí, del bosc, entra a formar part d’ella mateixa i es sent plenament alineada amb l’ambient que l’envolta, en total concordança amb l’Univers en el seu conjunt. Sent una pau interior immensa, no hi ha res que trenqui l’harmonia del seu esser. Tot perd importància, tot perd sentit, tot es relativitza

Aquí troba una de les causes, la principal i primordial de totes, d’aquesta societat tan alienada i neuròtica, on els tranquil·litzants i els antidepressius s’han convertit en el pa de cada dia de molta gent, on hi ha una infelicitat i una angoixa primària generalitzada. Es busca omplir el buit vital amb drogues, sexe, poder, diners, violència, riqueses, actes multitudinaris, amb activitats cada cop més arriscades, amb xafarderies d’altre gent més o manco coneguda. Tan sols són miratges que momentàniament ens donen la impressió d’estar vius per caure altre cop en la buidor d’aquest pou sense fons en que s’ha convertit la vida de molta gent. Sols hi ha una veritable causa:

Viure en una societat cada cop més artificial i haver perdut aquesta connexió primigènia amb la Mare Natura





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada