diumenge, 14 d’octubre de 2012

LA CLARABOIA



extracte personal del llibre “La Claraboia” de José Saramago

D’una altra manera, no s’entenia la invitació, ja que feia poc que es coneixien. O potser en Silvestre i la Mariana eren diferents. Diferents de tota la gent que havia conegut fins aleshores. Més humans, més simples, més oberts. Què donava a la pobresa dels seus amfitrions aquell so de metall pur?  (Per una associació d’idees obscura, era així com l’Abel sentia l’atmosfera de la casa)
Aquí hi ha alguna cosa se m’escapa. Són feliços, es veu. Són comprensiu, són bons, prou que ho noto. Però falta alguna cosa, potser la més important, potser la que és la causa de la felicitat, de la comprensió, de la bondat. Potser el que és, simultàniament, causa i conseqüència de la bondat, de la comprensió i de la felicitat
Per ara, l’Abel no veia la sortida del laberint. Es va decidir. Aniria a conversar amb en Silvestre, amb el seu amic Silvestre. Sabia que el moment era dolent, que el sabater estava ocupat amb una feina urgent, però, si no hi podia parlar, almenys estaria al seu costat, observant-li els moviments de les mans hàbils, sentint-li la mirada tranquil·la. “Tranquil·litat, cosa estranya...”, va pensar

.../...
- Si no ho ha descobert vostè mateix, és perquè no he sabut dir-li el que sento. No m’estranya. Hi ha coses tan difícils de dir... Creiem que ho hem dit tot i, al cap i a la fi...
- No fugi
- No, no fujo. He après a veure més enllà de la sola d’aquestes sabates; vaig aprendre que, al darrere d’aquesta vida desgraciada que han dut els homes, hi ha un gran ideal, una gran esperança. He après que la vida de cadascun de nosaltres l’han d’orientar aquesta esperança i aquest ideal. I que si hi ha gent que no ho sent així és perquè ha mort abans de néixer. – Va somriure i va afegir: -Aquesta frase no és meva. La vaig sentir fa molts anys...
- En la seva opinió, jo pertanyo al grup dels que han mort abans de néixer?
- Pertany a un altre grup, al grup dels que encara no han nascut
- No s’oblida de l’experiència que tinc?
- No oblido res. L’experiència només val quan és útil als altres i vostè no és útil a ningú
- Reconec  que no sóc útil. Però quina utilitat ha tingut la seva vida?
- M’he esforçat. I si no ho he aconseguit, ha quedat, almenys, l’esforç
- A la seva manera. I qui li diu que és la millor?
- Avui gairebé tothom diu que és la pitjor. Pertany vostè al grup dels que diuen això?
- Per respondre-li amb franquesa, no ho sé...
- No ho sap? Desprès del que ha viscut i del que ha vist, amb l’edat que té, encara no ho sap?
L’Abel no va poder suportar la mirada d’en Silvestre i va abaixar el cap
- Com és possible que no ho sàpiga? – va insistir el sabater – Dotze anys vivint d’aquesta manera encara no li han ensenyat la baixesa de la vida dels homes? La misèria? La gana? La ignorància? La por?
- Em van ensenyat tot això. Però són altres temps...
- Sí. Són altres temps, però els homes són els mateixos...
En Silvestre va empènyer, novament, el tamboret cap endavant. Va agafar la sabata i va començar a treballar un altre cop. Amb veu colpida, va respondre:
- Potser no m’ha entès
- L’entenc millor del que es pensa...
- I no em dóna la raó?
L’Abel es va aixecar, va mirar el pati a través dels vidres. La nit era fosca. Va obrir la finestra. Tot era ombra i silenci. Però al cel hi havia estrelles. La Via Làctia desdoblava el seu camí lluminós d’horitzó a horitzó. I de la ciutat pujava cap amunt una remor sorda de cràter

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada