dissabte, 21 de juliol de 2012

DESAFECTACIO


DESAFECTACIÓ
“eines per abordar la crisi i les dificultats – IV -”

Seguint amb els seus raonaments i reflexions, Maria està centrada en un aspecte que poques vegades es ressalta quan es parla de la crisi i superar les situacions vitals difícils: l’ambició de tenir sempre més coses, més bens, el desig d’acumular i acumular sense fi bens materials innecessaris. És el que es diu AFECCIÓ. Aquesta característica personal, aquesta actitud vital, provoca una sensació de desolació i dolor quan hi ha una pèrdua o un canvi no desitjat o no aconseguim el que creiem imprescindible o, simplement, ens fa tenir una por paralitzant davant una possible pèrdua, i ens impedeix abordar de manera positiva i sana els canvis vitals
I el llibre d’en Jorge Bucay que està llegint, “Fer el cim i continuar pujant” aborda aquest punt d’una manera molt encertada. I li venen al cap uns quants fragments

“Si be la paraula afecció es refereix literalment a una mena d’afició, inclinació, simpatia o afinitat envers alguna cosa o envers algú, és un tipus de relació molt personal i insana, perquè comporta una devoció que esclavitza, un plaer que fa mal, una preferència que lliga, un vincle que reté. És una forma de dependència vers el que s’estima o el que es tria que comporta el temor a la pèrdua, la dificultat de separar-se’n i la subjectiva impossibilitat de deixar anar algú o alguna cosa i permetre que marxi
És evident que el món cada cop és més vertiginós, els canvis se succeeixen a una velocitat que la humanitat no havia experimentat mai, i l’oferta de tot és immediata i universal
Aprendre a deixar anar és, doncs, gairebé, gairebé, una urgència
Intentem tenir el que no tenim o ser el que no som. Encara que allò que desitgem no sigui necessari, encara que el desig que ambicionem sigui impossible, o indesitjable, o injust
Nosaltres, els privilegiats, els qui no passem mai gana ni fred, els qui dormim sota teulada i els qui tenim una feina, més bona o més dolenta, els qui mai caminem descalços si no és a la platja, nosaltres, sempre desitgem alguna cosa. Desitgem això i allò, i també el que hi ha més enllà, perquè no estem satisfets amb com són les coses
Diuen que el desig porta de la mà, invariablement, la frustració, però en realitat és just a l’inrevés: és la segona la que porta de la mà el desig; per això quan el desig se satisfà, la frustració més primitiva i profunda continua insaciable
Si no aprenem a desfer-nos de la nostra quota de insatisfacció endògena, encara que aconseguim una mica del que anhelem, confirmarem que el que hem aconseguit mai serà complet, mai serà idèntic al que fantasiejàvem, mai serà prou
La defecció a la qual em refereixo comença quan ens adonem i acceptem que tot és efímer, fins i tot nosaltres
No es tracta de renunciar a tenir, ni de deixar de gaudir del que tinc, ni d’evitar implicar-se
Es tracta d’acceptar profundament i sincerament que, en qualsevol moment, jo podria deixar el que tinc, el que faig podria deixar de ser possible, podria perdre la persona que estimo, o aquesta persona em podria perdre a mi
Implica comprendre, no sé si amb un somriure però almenys sense perdre la calma que les pèrdua succeeixen i són inevitables. La meva vida continuarà si hi falta alguna d’aquestes coses. I les coses i les persones continuaran sense mi
La desafecció vol dir aprendre a viure i gaudir, acceptant la possibilitat que no tinguem amb nosaltres les coses que estimem
Quan ho aconsegueixo, passa una cosa meravellosa
Perquè llavors... puc tenir, puc desitjar, puc posseir coses i establir vincles sense tornar-me’n dependent”

EN VULL UNA MÉS

“Es diu, es conta i comenten que un nàufrag vivia solitari en una illa deserta. Després de molts anys de soledat i de silenci, un matí va trobar en un platja una làmpada brillant i misteriosa. L’home, sens dubtar-ho, va fregar la làmpada i en va aparèixer un geni
- Et concediré dos desitjos – va dir el geni -: un per rescatar-me del mar i un altre per alliberar-me del meu captiveri
El primer desig va ser immediat... era el que més havia trobat a faltar, el que havia somniat durant tots aquells anys a l’illa....
- Vull tenir una ampolla sempre freda de la meva cervesa preferida inesgotable, irrompible i eterna
- És fàcil – va dir el geni -. Concedit
Un petit núvol va aparèixer als peus del nàufrag i, a l’interior, una ampolla de cervesa
L’home va beure amb desesperació i ple de desig postergat
Quan va acabar de fer la glopada més llarga de la seva vida, va mirar l’ampolla i va comprovar que encara estava plena
Va deixar anar unes grans riallades i va començar a abocar la cervesa a la sorra. El raig daurat del líquid queia infinit a la platja, però l’ampolla no es buidava. Llavors va llançar el preuat tresor contra una roca, però el vidre no es va trencar i l’ampolla continuava plena de cervesa fins al capdamunt
L’home va fer una altra glopada interminable i es va eixugar la boca amb la mà...
- Quin és el teu segon desig? – va preguntar el geni - Necessites temps per pensar-te’l?
El nàufrag era insaciable, i els insaciables són molt poc creatius...
- No – va dir l’home - Vull tenir una altra ampolla igual!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada