dimecres, 6 de juny de 2012

LA SOLIDARITAT


LA SOLIDARITAT

“eines per abordar la crisi i les dificultats”


Maria segueix reflexionant i donant voltes a la situació que estem vivint a la societat occidental i les noticies tan negatives que darrerament ens omplen els diaris i la televisió.... Clar, pensa na Maria, tot depèn d’on posem el nostre interès, des de on volem mirar la realitat. Si seguim defensant els mateixos valors i seguim mirant els mateixos indicadors que ens han portat a aquesta angoixa social i individual, no hi ha volta de fulla. El model s’ha esgotat i tots els esforços que es segueixin fent per adreçar-lo estan abocats al fracàs. No hi haurà mai més doblers fàcils, no tornarem a viure el que deien alguns anuncis de bancs “Si ho vols, ho tens” sense fer res més que anar a signar un paper, sense esforçar-nos, sense responsabilitzar-nos de res, i ja mai més tindrem una administració paternalista i omnipotent a qui podem demanar-li tot, que tot ho subvenciona i patrocina i tot ens ho ofereix sense quasi haver de demanar-lo

Els dirigents segueixen amb les seves prioritats, posant doblers i energies en salvar bancs i caixes malversades finançant partits polítics i obres megalòmanes i absurdes – aeroports sense avions, parcs temàtics i edificis públics absurds, futbolistes mediàtics, circuits de carreres infrautilitzats, AVEs sense passatgers, autovies buides - i utilitzades per a col·locar en els consells d’administració, amb uns sous desorbitats, als polítics retirats. I deixen d’enfortir, ans al contrari, les eines bàsiques per assegurar el futur de la societat, com són la sanitat, la investigació, l’economia productiva i, com prioritat màxima, l’educació
Com reacció a aquesta situació, la societat civil comença tímidament a caminar cap a un nou model de valors i prioritats. La revolta, el canvi, no és gens ni mica fàcil, cal primer trencar amb els lligams interns que ens tenen oprimits, superar les pors ancestral a la rebel·lió,  cal un feina individual, un treball intern que poc a poc, s’escamparà cap a l’exterior
Cal un canvi profund dels valors de la persona. Tornar a regar la bondat i la serenor del nostre interior per poder influir al nostre voltant, estenent aquesta bondat i serenor als altres, ajudant-los ja que sols ens en sortirem tots junts, el futur sempre és de tota la societat.... mai pots trobar la felicitat si estàs envoltat de persones que pateixen i no fas res per ajudar-les. Al respecte, recorda un escrit llegit ja fa molt temps (http://elpais.com/diario/2004/08/22/revistaverano/1093125617_850215.html) i li serveix per reflexionar sobre els valors que conté

BONES COMPANYIES

Pot semblar molt infantil pensar que a la vida real trobaràs aquells que estan disposats a acompanyar-te i que t’ajudaran a superar les dificultats, fins i tot, aquells que estaran disposats a cedir el seu triomf per aconseguir un triomf de tots. Segur que alguns descreguts i amargats els hi pot semblar una visió ridículament optimista de la vida. Ara, cadascú és el que és i el que vol ser i ha de conviure amb això, i sempre és més còmode quedar-se quiet dins el pou de l’escepticisme. Realment, encara hi ha molt per fer i canviar, i sempre dóna més esperances i satisfacció pensar que el món pot ser molt millor. Al respecte, vull compatir amb tots vosaltres aquesta història que em van assegurar va succeir fa uns anys
En una escola especialitzada en l’educació de nens amb la Síndrome de Down, van organitzar unes jornades Olímpiques. Es van muntar competicions i carreres diverses i realment l’ambient era festiu i alegre. A la pista central, com acte final, es va organitzar una carrera de 200 metres llisos, on participaven, davant dels pares, mestres i amics, 10 al·lots i al·lotes, entre 8 i 14 anys, un de cada classe escollit lliurement pels seus companys. Abans de començar la carrera, el mestre d’educació física els hi va dir:
- “Encara que sigui una carrera, el més important és que cadascú de vosaltres doni el millor que tingueu, que us esforceu al màxim. I no importa tant qui arribi primer, el més important és que tots heu estat escollits pels vostres companys i cal que tots arribeu a la meta. Ho heu comprés??
Tots van contestar afirmativament, molt animats i emocionats per córrer davant de tanta gent
Es van posar a la línia de sortida, i, després del “–Preparats –llestos i –Sortida” de la directora de l’escola, tots van començar a córrer
Enseguida, tres d’ells, els més grans i alts, es van començar a distanciar dels altres.  Inesperadament, la filleta que anava penúltima es va entrebancar i va caure aparatosament al terra. Els seus genolls es van omplir de sang, i sigui pel dolor o sigui per l’ensurt, va començar a plorar desconsoladament. El company que anava darrere seu, es va aturar immediatament al seu costat i la va ajudar a aixecar-se. El públic, que primer va compartir l’ensurt amb ella, es va tranquil·litzar al veure-la aixecar-se i somriure al seu company solidari.... Els altres corredors, quan van adonar-se del que havia passat, van recular sense pensar-s’ho i van rodejar a la seva companya. La van aixecar entre tots, i així, tots junts, van travessar la cinta d’arribada, contents, riallers i satisfets d’haver ajudat a una companya i d’haver donat, ara sí, el millor de sí mateixos .... Fidels al que els havia dit el mestre, el més important no era qui arribava primer, era que tots arribessin i per tant, van decidir que la carrera sols es podia guanyar si arribaven tots a la meta”

Podem creure o no en la veracitat d’aquesta història, en el fons, tant és. El valor de la mateixa, i la lliçó que cal treure, és que d’aquesta crisi, d’aquesta carrera en la que estem ficat, sols sortirem tots junts. I la major força i satisfacció la trobem sempre quan ajudem a qui ho necessita, quan exercim la solidaritat envers les persones que ens envolten, cadascú en la mesura de les seves possibilitats: oferint temps, bens, donant una part dels vendes, dels ingressos, o fins i tot, acompanyant en el dolor i ajudant a aixecar-se a qui ha caigut, sense esperar res més a canvi que la satisfacció de la felicitat compartida 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada