dissabte, 14 d’abril de 2012

LA MORT


(Extracte del llibre: Ringu Tulku Rimpotxé “El budisme explicat als occidentals” Viena edicions)

Si bé les causes que poden portar a la mort són nombroses, per contra ben poques afavoreixen el manteniment de la vida. Fins i tot els factors que en prolonguem la durada (com ara els medicaments i l’alimentació) de vegades també poden causar la mort. La vida és precària, perquè podem morir-nos en qualsevol moment.


La joventut, una bona salut, una posició social envejable, la fortuna, molts amics, la popularitat, no són cap garantia contra la mort. Res de tot això podrà impedir-la. Hem de comprendre i acceptar que, quan sobrevé, res no la pot aturar, cap força física o psíquica.

Per tant, les nostres accions no han de pretendre únicament el benestar del nostre cos en aquesta vida, sinó que han de tenir una repercussió a molt més llarg termini. No hi ha cap dubte que la vida ens duu a la fi i que ens morirem. Mirar d’ignorar-ho seria una bogeria. És preferible afrontar la realitat

Massa sovint la gent considera que pensar en la mort és sinistre i depriment, que val més no parlar-ne, ni tan sols pensar-hi. Alguns arriben a creure que parlar-ne porta mala astrugància. La mort dels altres ens espanta i fa que ens sentim insegurs, i tot perquè ens recorda el que tots sabem, fins i tot si intentem oblidar-nos-en. Tanmateix, estudiar encara més el tema no ens farà desgraciats, ben al contrari: estarem més serens perquè estarem en millors condicions de fer-hi front i comportar-nos en conseqüència en la vida diària
Deixeu-me explicar-vos una petita història sobre això

“Durant la vida de Buda, una família molt unida va perdre sobtadament un fill ja casat. Tots els veïns van anar-hi a presentar-los el seu condol, pensant que trobarien la família desfeta. Van descobrir amb sorpresa que, lluny d’estar sumits en un gran dolor, tots semblaven perfectament serens. Els pares es dedicaven a les tasques habituals; fins i tot l’esposa havia marxat a cercar aigua tot cantant, com sempre. Els veïns van quedar astorats: “Pensàvem trobar-vos patint el dol, però sembleu encara més feliços que de costum!” Cadascú va respondre a la seva manera: “Sabent que tot és impermanent i que estem reunits en aquesta família per un moment curt, mirem de mantenir unes relacions excel·lents entre nosaltres, ens respectem mútuament i som bons els uns amb els altres. Durant el temps que ens és donat de viure junts, tots ens estimem moltíssim. Ja sabem que la separació arribarà tard o d’hora. Per això som tan comprensius els uns amb els altres. Com que mai no vam perjudicar el mort mentre va ser viu, ni mai el vam ferir – i ell tampoc a nosaltres -, no lamentem res. Sabem que fa el seu camí, d’acord amb el seu propi karma. Som molt feliços perquè mai no li vam fer mal. No hi ha res que puguem lamentar. Aleshores, podem separar-nos amb molt d’amor. És per aquest motiu que som molt feliços i que el nostre dol és serè”

Aquesta senzilla història és un bon exemple que la comprensió de la impermanència i de la mort no fa ningú desgraciat, ben al contrari
Molta gent que ha estat pròxima a la mort i n’ha tornat diu que aquesta experiència els ha permès d’apreciar millor la vida perquè els n’ha fet comprendre la impermanència. Si no ens trobem davant la mort, no apreciem la vida. Atorguem tanta importància als petits problemes quotidians que oblidem el valor de la vida mateixa. Davant la mort, aquests problemes són tan insignificants!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada