dijous, 18 d’agost de 2011

LA FELICITAT: SER I ESTIMAR

(Extracte personal del capítol 3 “La Felicitat: Ser i Estimar” del llibre: Armand Puig i Francesc Torralba “La felicitat” Ed. Proa)

La felicitat es relaciona íntimament amb els verbs ser i estimar. Aquests són els dos verbs essencials que cal conjugar per a experimentar la vivència interior de la felicitat. Estimar consisteix a voler el bé de l’altre, a patir per l’altre, i la felicitat és la vivència interior d’haver realitzar aquest bé.
Des d’aquest punt de vista, el patiment no és incompatible amb la felicitat, sinó que és el tràngol que cal passar per a poder experimentar la joia interior que identifiquem amb la felicitat
Tota persona és “capax amoris”, tot esser humà pot estimar, està vocacionalment cridat a ser feliç i no té excuses per a no ser-ne. Es tracta, doncs, de donar vida a aquesta capacitat, de bregar-se en l’exercici d’estimar, d’aprendre dels qui ja fa temps que estimen
La felicitat és un estat d’ànim que es conjuga amb el verb ser. Hom és o no és feliç i, en sentit estricte, no és correcte dir que tenim més o menys felicitat, com si la felicitat fos un bé quantificable i mesurable. La felicitat, entesa com a vivència interior, escapa a qualsevol mesura
Hi ha un vincle molt íntim entre els verbs ser i estimar. Qui estima, no tan sols dóna allò que té als altres, sinó que dóna el que és; per això diem que, quan algú estima, es dóna als altres, es dóna a si mateix. Però estimar no vol dir, tan sols, donar-se a l’altre, sinó vetllar per l’altre, convertir-se en el “guardià del germà”. Qui estima, desitja que l’altre sigui el que està cridat a esdevenir
És cert que l’amor ens pot conduir als cims més alts de felicitat, però també a les contrades més inhòspites de la infelicitat. Qui estima, penetra en un territori desconegut i imprevisible, viurà experiències que no sabrà descriure, però també sofriments que no podrà relatar. L’acte d’estimar l’altre sempre comporta un risc, però fóra una insensatesa negar-se a estimar per por de patir la pèrdua de l’altre. Vivint, ens veiem conduïts a estimar i, en estimar, experimentem el patiment per l’altre
L’acceptació d’un mateix
La felicitat es relaciona amb l’acte d’estimar, però també amb la capacitat d’acceptar-se a un mateix. Si només és autènticament feliç el qui coneix els seus contorns i accepta la seva pròpia natura, l’autoconeixement és un exercici bàsic i primordial per aspirar, de manera sensata, a la vivència de la felicitat
La primera condició per a conèixer la felicitat és la d’acceptar allò que és. Acceptar és, abans que res, viure pacíficament el present. Dos pertorbadors fan agitar el present: són la temptació de conèixer el futur i la de quedar atrapat pel passat
Acceptar-se un mateix no vol dir resignar-se a allò que hom és ara, sinó acceptar com a do les possibilitats que s’han rebut. Ens exigeix tensar al màxim les nostres possibilitats, desenvolupar el nostre potencial creatiu
Les ferides de la memòria
La felicitat no és un bé del passat, sinó una vivència del present, que pot tenir relació amb una experiència pretèrita, però que no es pot alimentar únicament d’aquest passat. La fixació i glorificació del passat és un greu obstacle per a la felicitat
La felicitat és igualment impossible per al qui no accepta que el passat és passat, i, des d’aleshores, queda tancat en aquest passat. Per tenir felicitat, la memòria ha de ser purificada i guarida, i la guarició profunda de la memòria és indiscutiblement el perdó
La fidelitat en un món incert
No hi ha felicitat en el temps sense fidelitat en els vincles, en les relacions interpersonals que anem teixint al llarg de l’existència. Si la felicitat no és un pur estat momentani, sinó un estat de l’esser que, tot i la seva vulnerabilitat, aspira a tenir una continuïtat en el temps, significa que, per a poder viure aquesta experiència, cal conrear una de les virtuts més nobles de què és capaç l’ésser humà: la fidelitat
La fidelitat no és la reiteració d’un pacte, ni el manteniment d’un vincle que ja fa molt temps que va morir. Tampoc no és la garantia d’una seguretat, sinó la fe en l’altre, la confiança en la seva paraula i en la seva promesa, és el compromís de renovar, a cada moment, el vincle contret amb l’altre. Per això, la fidelitat causa un goig immens, és font d’una intensa felicitat
Estimar. Desposseir-se. Descentrar-se
La felicitat no és mai una possessió estàtica que hom guarda per a si mateix; és un dinamisme que empeny vers l’altre. L’amor no pot aturar-se en aquesta primera parada, vol anar més lluny, vol transcendir-se. La felicitat és compatible amb les penes i les preocupacions, però se situa sempre en l’esfera de la relació amb l’altre
La felicitat es relaciona directament amb l’experiència d’estimar, ja sigui en un sentit actiu o en un sentit passiu, i estimar sempre és un moviment de despossessió i de descentrament
L’amor de donació, a diferència del de possessió, respecta i exigeix la llibertat personal. Estimar algú significa voler el seu bé, posar l’altre en el centre, desviure’s per ell, desposseir-se a favor seu. Qui estima, no nega la llibertat a l’altre, sinó que potencia la seva autèntica llibertat, per tal que l’altre arribi a ser allò que està cridat a esdevenir

P.D. Us presento la segona reflexió sobre la felicitat. En aquest cas, he escollit dos filòsof cristians, teòlegs i pensadors ètics sobre la societat i l’home del segle XXI. Promotors i directors del projecte editorial “Una ètica per al segle XXI”, una reflexió imprescindible sobre la vigència i actualitat dels valors humans fonamentals en aquest segle tan convuls i desorientat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada