divendres, 26 d’agost de 2011

EL LLENYATAIRE


Na Maria camina lentament, el front frunzit, preocupada, la cara tensa i capficada en la visita que farà. Va vestida amb colors foscos, sols trencats per una discreta cinta vermella al cap que encara fa més evident la inquietud i tristor que l’omple.
Li passa desapercebut l’ambient tan primaveral que l’envolta, amb el sol ben calent, l’aire clar i net, el cel d’un blau uniforme i la vegetació esplèndida brotant i esclatant després d’un hivern especialment fred
Entra a l’hospital infantil dirigint-se cap a l’ascensor amb la seguretat dels gestos fets repetidament els darrers dies. Té sensacions ambivalents; junt amb el desig d’estar al costat de la persona estimada que està patint i fer-li veure que no està sola i compartir el seu sofriment, hi ha un desig de fugir d’aquesta realitat tan dolorosa, tancar els ulls i despertar-se en una altra existència menys cruel i menys injusta
Puja al tercer pis, la planta on està ingressat el fill de la seva cosina des de fa uns dies. Na Maria té l’ànima encongida i sent com les llàgrimes li vessen dels ulls sols sortir de l’ascensor. El seu cor se li inunda del dolor i la desesperació, de l’angoixa i el desencís que es respira a la planta i que es reflecteix en les cares de les persones amb les quals es va trobant davant de les habitacions, a les sales d’espera, i fins i tot, en les cares de les infermeres i auxiliars. Sols els crits i les rialles dels infants són un raig d’esperança i de llum en un ambient carregat de pors i d’inseguretats. Ningú es pregunta fins quan estaran allà i com marxaran. Hi ha molta por a obrir la ment a la possible resposta. Sols s’intenta viure el present, el moment, l’instant, agraint fins i tot que encara estiguin junts, pares i fills, avis i nets, germans i germanes. Saben que és ben real la possibilitat que siguin les darreres setmanes, els darrers dies, els darrers moments d’una vida que estava destinada per a tots a ser llarga i fructífera, a fer grans coses, i que una cruel malaltia, de nom maleït i endimoniat, el càncer, ha posat en perill, en greu perill. I la innocència i puresa de la víctima encara agreuja més el sentiment d’injustícia i desolació, desemparament i impotència, que tots viuen en aquesta planta de l’hospital, molt més que en qualsevol altra
Passa per davant d’una sala de jocs. Hi ha tres nens i una nena jugant junts amb uns ninots de peluix. Cap d’ells té més de 6 anys, calcula na Maria. Se’ls queda mirant sense que ells la vegin. Tots tenen el cap ben pelat. Van vestits ben iguals, amb el pijama de l’hospital. Segur que tenen una greu malaltia i segueixen tractaments mèdics molt agressius. Els ulls enfonsats i la cara malaltissa en són clars testimonis. I en canvi tenen una actitud vivaç i juganera que fa evident, malgrat la gravetat de la seva malaltia, l’esperit vital que és ben viu dins d’ells. I com una mostra de desafiament i de repte a la seva malaltia, juguen a metges i a malalts. Semblen afrontar amb valentia i sense baixar el cap la seva situació. O igual és inconsciència de la gravetat de la mateixa. Una actitud vital que contrasta amb la que mostren els adults que els hi fan companyia, mirant-se’ls silenciosament, amb un semblant ple de preocupació i neguit, amb signes clars de cansaments i esgotament, i fins i tot, de resignació
Abans d’entrar a l’habitació, veu sortir a la seva cosina, agafada del braç de la seva parella. Semblen discutir en veu baixa
- Va, amor, fes-me cas, per favor, vés a casa, dutxa’t i descansa i dorm al manco una nit tal com toca – sent que li diu ell, amb una veu que intenta ser al mateix temps acollidora i autoritària – fa ja tres dies que no surts de l’habitació i al final, cauràs tu també malalta
- No vull!! – contesta ella de manera desafiant – és el meu fill, l’he portat dins meu i no el penso deixar. Em necessita. Vull estar al seu costat
I al girar-se i veure a na Maria, n’Anna, la seva cosina, se li abraça de manera compulsiva i comença a plorar desconsoladament
- Em volen fer fora, Maria, i se’l veu tan fràgil i tan dèbil!!
- Vine, Anna, anem a fer un cafè i parlem una estona. Sols aquí a baix, al bar - li diu na Maria mentre l’abraça i se la enduu cap a l’ascensor
N’Anna es deixa fer, sense ja oposar cap resistència. Se la veu molt cansada, fatigada, esgotada, els ulls enfonsats, no ha dormit o ha dormit molt malament fa ja dies, i la pena, el dolor, la por, la tristesa i fins i tot, la impotència de veure el seu fill enllitat, malalt, mirant-los amb els ulls plens de preguntes sense resposta “per què estic aquí?” “no em deixis, mare, em fan mal” “vull anar a casa” ho té gravat a l’ànima i en el rostre
Davant d’un de cafè amb llet, n’Anna sembla relaxar-se un poc. Maria escolta, en silenci i amb acolliment, el que li explica la seva cosina, paraules plenes del dolor en el que està immersa. La sensació sobretot d’impotència, de desesperació, d’angoixa davant dels resultats poc fiables de les nombroses proves i tractaments mèdics a que sotmeten el seu fill i la sensació permanent d’incertesa, de no tenir cap seguretat. I li diu resignada com troba a faltar un bany d’aigua calenta, llarg, relaxant, tranquil a casa seva
- Ja no sé que és dormir tres hores seguides – acaba n'Anna el seu relat, fent un somriure amarg amb el seus llavis
- Saps, Anna, mentre venia cap a aquí, anava pensant en com d’injusta és la vida, sobretot quan la malaltia s’aferra amb tanta crueltat i tanta força a persones tan dèbils i tan innocents com el teu fill. I en com de dur deu ser voler estar al seu costat, dia i nit, en una lluita tan desigual. I com, poc a poc, et vas desgastant, perdent força, i sense adonar-nos, anem deixant que la situació ens domini i deixem de poder acollir com cal a qui tant ens necessita. I m'ha vingut al cap un conte, una historia que em va enviar una amiga, mestra de l’escola, per internet. Crec que és molt apropiada per a situacions tan doloroses i dures com la teva
- Vols dir, Maria, que aquest drama meu i la malaltia del meu fill també els puc trobar en un conte. Sembla cruelment irònic, fins i tot
- Sols vull que l’escoltis, i després, tu mateixa. Aplica-t’ho si ho trobes, jo crec que sí. Mira, diu així:

“Es diu, es conta i comenten que en una empresa d’aprofitament dels recursos forestals, es va presentar un noi jove i fort per a treballar de llenyataire. L’encarregat li va comentar que, per determinar el sou que cobraria, es tindria en compte la feina feta amb la seva destral els primers 4 dies durant els quals podia talar tants arbres com volgués, i a partir dels resultats, tant cobraria. En Bernat es va pensar que era un tracte molt avantatjós per a ell ja que era capaç de talar molts arbres en un sol dia, i ple d’energies i ganes, va agafar la seva destral i el primer dia va talar 35 arbres com si res. El segon, i encara que ell s’esforçava fins i tot més, sols en van ser 25. I el tercer, malgrat haver estat més hores i esgotar-se molt més, sols en va poder talar 12. El quart, cansat i defallit, sols en va poder talar 5 arbres
Al fer el recompte, li va comentar a l’encarregat
- Com sabies que passaria això, i al final, no arribaria ni els mínim que jo sé soc capaç de talar per jornada? No surt ni 20 al dia
- Molt senzill, Bernat – li va contestar l’encarregat – porto molts anys en aquest negoci i tothom fa el mateix. Davant d’una tasca tan dura i tan motivant al mateix temps, la gent perd de vista dues condicions imprescindibles i necessàries per poder fer-la com cal i treure el màxim profit de les nostres possibilitats: Esmolar sovint les eines que utilitzem i descansar suficient per a poder seguir fent la feina amb bons resultats. Ens hi dediquem en cos i ànima i no pensem en res més. Si com tu has fet, gastes totes les teves energies des del primer dia sempre amb la mateixa eina, aquesta arriba a desgastar-se i nosaltres ens esgotem i els resultats, malgrat les ganes i motivació que podem tenir, deixen de ser bons”


MISSATGE DEL CONTE: Davant de malalties llargues i dures, cal conservar les nostres forces i esmolar sovint les eines que fem servir. El nostre cos i la nostra ànima, com la destral del llenyataire, es gasten i deixen de ser eficients i eficaços. Si no tenim cura de nosaltres mateixos i de tant en tant, descansem i recarreguem energies, deixarem de ser un suport i una ajuda per a convertir-nos en un problema afegit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada