diumenge, 24 de juliol de 2011

MESTRA I ALUMNA

Na Maria acaba de rebre un conte d’una companya de la universitat amb la que va fer tota la carrera de magisteri. Li ha encantat. S’ha vist reflectida, com a mestra, en ell. I reflexiona de com és d’important tenir sempre present que està
treballant o millor, educant persones, nens.
I que aquesta és una de les feines més gratificants per sí mateixa i a la vegada, pot arribar a ser de les més dures i més ingrates i més desgastants si està feta sense aquell grau de vocació i dedicació imprescindible en totes les persones que treballen amb nens i joves
I, s’entristeix na Maria al pensar-ho, a la nostra societat actual és una de les feines més poc valorades, sempre qüestionada i molts cops, manipulada per motius ben partidistes i roïns i on tothom sembla que té dret a dir la seva, sense cap tipus de limitació ni preparació. Na Maria està segura que una societat que no aposta decidida i plenament per l’educació dels seus infants i joves, respectant-los i allunyant-los dels jocs i interessos partidistes, és una societat que té un futur molt negre
I també, cal ser valent per acceptar-ho, és on els mals professionals o les males pràctiques poden tenir conseqüències més greus i on les postures tancades i una visió simple i gremial per part dels mestres no hauria de donar-se mai
Decideix posar-lo, un cop l’ha adaptat a unes vivències més properes, dins de la Carpeta de Benvinguda que està preparant per a tal d’entregar-la als nous professors i mestres que cada any s’incorporen, junt amb els reglaments, plans, normes de funcionament i altre material més utilitari i burocràtic. Tan important com saber quin dia i a quina hora hi ha claustre de mestres és tenir clar que vol dir ser mestra i la transcendència de la nostra feina, conclou

“Es diu, es conta i comenten que, en els anys 70, a una escola d’un barri obrer de les rodalies d’una gran ciutat, es va incorporar, un cop acabada la seva carrera com a mestra, fet el període de pràctiques i aprovades les oposicions, una jove, de nom Àngels, plena d’il•lusions, motivació i ganes de fer molt bé la seva feina
Aviat va comprovar d’Àngels que, encara que era un grup complicat i difícil de motivar i controlar, segurament per la situació social i econòmica que es vivia en el barri i la poca implicació dels pares en la marxa dels seus fills a l’escola, hi havia una alumna repetidora que destacava per sobre de tots. Na Marta era mal parlada, ofensiva, interrompia les classes, arribava tard, vestia de manera provocativa, no tenia cap interès per res relacionat amb les matèries, mai feia deures ni estudiava, i especialment amb ella, igual perquè era jove i inexperta, igual per ser nova a l’escola, el comportament era totalment inadequat i inacceptable. Quan va demanar per ella a l’equip directiu, aquest li va dir que havia arribat el curs passat no se sabia ben bé d’on i pràcticament sense cap referència de l’anterior escola, mai ningú no venia a les reunions quan es convocava als pares o tutors i el mestre del curs passat havia acabat per renunciar a intentar res amb ella, tot acabava en fracàs i una pèrdua d’energia i temps que serien més ben aprofitats amb altres alumnes. Per tant, va estar molt de temps expulsada o en diferents càstigs durant el curs passat. Encara que amb dolor i una sensació difusa d’impotència, realment va comprovar que no hi havia manera de poder connectar amb ella, més ben dit, que no volia i que era un cas ben perdut. I va optar per, a partir de reprendre el curs a gener, deixar-la de costat i, arribat el cas, prendre les mateixes mesures que havia fet l’anterior mestre
Un dia, en un sopar d’amics típics quan arriben les dates nadalenques, va conèixer un mestre, parella d’una amiga de les de sempre, d’una escola d’un poble no massa llunyà. Parlant i comentant temes de la feina i de casos difícils, va resultar que aquest havia estat a l’escola anterior de na Marta, i que evidentment, la coneixia. I li va explicar tota la seva història:
Na Marta havia estat una alumna brillant, excel•lent, exemplar, durant els tres primers anys d’escolarització. Els seus pares s’implicaven a l’escola i en el seguiment de la filla, i al mateix temps, aquesta responia molt bé. Durant el quart curs, tota la família va patir un accident de tràfic, resultant els seus pares morts, i dels tres fills, sols na Marta es va salvar, amb diverses ferides de gravetat de les que va sobreposar-se amb un temps prolongat d’hospitalització. El que no sabia aquest company, és el que va passar després, ja que no va tornar a l’escola mai més i cap de les seves amigues de classe va saber res més. Havia sentit, ja que el cas va causar molt impacte a tot l’àmbit escolar i es parlava sovint d’ella, que va anar a viure amb uns familiars del pare, que vivien a la ciutat. Semblava, per algú que es va interessar per ella, que eren molt malcarats, gens ni mica amables ni propers, i que na Marta mai més va ser la mateixa. Quan va estar a l’hospital, la van anar a visitar i ja allà es va evidenciar el canvi. No la van veure plorar mai, sempre semblava rabiosa, enfadada i contestava de qualsevol manera a qui volia apropar-se a ella
A casa seva, a la nit, repassant la conversa amb aquest company i tot el que havia passat a l’escola, va pensar d’Àngels mentre el cor se li encongia i els ulls se li omplien de llàgrimes, que na Marta era una nena plena de dolor i de ràbia i que mai ningú li havia ajudat a treure’l. I va decidir no seguir altre cop el camí fàcil amb na Marta i implicar-se a trobar la manera d’ajudar-la, que l’ensenyança era més que càlcul, llengua i matemàtiques i programes i currículums, que era sobretot educació a nens concrets i a situacions concretes
A la tornada a primers d’any, va organitzar una tasca en grup de tota la classe aprofitant que faltaven pocs dies per tal que vinguessin a l’escola policies municipals a fer educació vial, activitat pionera en les escoles en aquell temps, tema que sempre motivava als alumnes ja que tenia una part molt pràctica, sortien de l’aula i fins i tot, els deixaven pujar a un cotxe de policia i fer sonar la sirena en una pista tancada adient. Pràcticament era l’única activitat en la que na Marta participava de bona gana
Simplement, la tasca consistia en fer una redacció sobre les conseqüències que podien tenir els accidents de tràfic, que podia ser real si algú coneixia algun cas o inventat. Durant tota l’estona que va durar la redacció, na Marta sols mirava fixament el full en blanc davant seu, mentre els companys escrivien i comentaven coses entre ells. Estava tancada i aïllada en si mateixa
Un cop acabat el temps de la redacció, venia el temps de la lectura. Cada alumne llegia la redacció del company. Era una manera de treballar indirectament la bona lletra, ja que a ningú li agradava que el company es queixés de que no entenia res de res. Va arribar el torn del company de taula de na Marta. Li va agafar el paper i va fer un somriure, dient de manera burleta: “No ha escrit res de res”. Àngels veia com a na Marta els ulls se li anaven inundant de llàgrimes, i abans que ningú s’adonés, els va fer sortir al patí. Amb un “Avui teniu patí doble!!”, va provocar una estampida d’alumnes sortint per la porta. Sols na Marta va quedar immòbil a la seva cadira. Es va atracar lentament i suaument li va dir: “M’he assabentat de l’accident de cotxe que van tenir els teus pares, Marta. Em sap molt de greu”. Aquesta va aixecar els ulls i va començar a plorar i sanglotar de manera desconsolada, mentre d’Àngels l’abraçava. Tot es va aturar en aquella classe, i mestra i alumna estaven més enllà del temps i de l’espai que els envoltaven. Quan es va calmar un poc, d’Àngels, sense deixar d’abraçar-la, la va acompanyar a una sala de reunions, i allà, totes dues soles, Marta va començar a parlar de l’accident dels seus pares, del dolor que sentia, de com els trobava a faltar, de manera totalment incoherent i al mateix temps, totalment sincera i oberta
El canvi que es va produir en na Marta a partir d’aquell dia va ser espectacular, així com la relació que mestra i alumna van mantenir durant tot el curs i els següents fins que Àngels va ser traslladada a una altra escola. I el contacte es va anar perdent
Uns quants anys més tard, a una altra escola, va arribar una recient llicenciada a fer la seva primera interinitat. Va tocar a la porta de la directora demanant permís per entrar i presentar-se. Va entrar parsimoniosament, mirant als ulls de la persona que, ara un poc més gran, recordava amb tan d’amor i afecte. Aquesta va deixar caure els papers que tenia a la ma. Va aixecar-se lentament i es van fondre en una forta abraçada, mestra i alumna. Na Marta, sense poder contenir les llàgrimes, li deia” Sra directora, vinc a fer la meva primera interinitat. Ja soc mestra. Gràcies, Àngels, em vas fer sortir del pou negre en el que estava i a trobar un sentit profund en la meva desgràcia”. I la directora li va contestar, també amb llàgrimes regalimant-li per la cara “No, Marta, tu em vas ensenyar el sentit profund de la paraula mestra i del que significa educar a un infant”


MISSATGE DEL CONTE: No hi ha nens o joves problemàtics, sols hi ha nens i joves amb problemes, i moltes vegades enquistats i agreujats perquè ningú ha sabut arribar al nen i ens hem quedat sempre en el problema

(dedicat als bons mestres i les bones mestres vocacionals que, malgrat tot, segueixen trobant sentit a la seva feina i especialment, a tots els que m’han i m’estan ajudant a educar als meus fills)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada