dimarts, 10 de maig de 2011

SAPS QUI SOC????


Estic des del primer instant, a l’adrenalina que circulava per les venes dels teus pares quan feien l’amor en el moment de la teva concepció, i desprès en la sang que la teva mare et bombejava en el teu petit cor quan tan sols eres una minúscula mongeta.


Vaig arribar a tu abans que poguessis parlar, abans fins i tot de que poguessis entendre alguna cosa del que els altres et deien o quan parlaven de tu. Estava ja quan maldestre intentaves fer les teves primeres passes davant la mirada burleta i divertida de tots. Quan estaves desprotegit i exposat, quan eres més vulnerable i més necessitat d’amor.
Vaig aparèixer a la teva vida de la ma dels pensaments màgics, em feia acompanyar de les supersticions i els conjurs, els fetitxes i els amulets; de les bones maneres, les costums i tradicions; estava en els teus mestres, en els teus germans i amics.
Abans que sabessis de la meva existència, vaig dividir la teva ànima en un món de llum i un món d’obscuritat. Un món on hi ha tot el que està bé, i un altre amb tot el que no ho està. Jo et vaig portar els sentiments de vergonya, et vaig mostrar tot el que hi ha dins teu de defectuós, de lleig, d’estúpid, de desagradable. Jo et vaig penjar l’etiqueta de diferent quan et vaig dir per primer cop a la orella que alguna cosa no anava del tot bé dins teu. Quan et vaig fer conscient de que si no seguies les normes del grup no series acceptat.
Existeixo des de molt abans de la consciència, des de molt abans de la culpa, des de molt abans de la moralitat, des dels principi dels temps, vaig aparèixer en el moment en que Adam es va avergonyir del seu cos quan va ser conscient de que anava tot nu i el va amagar i es va tapar.
Sóc el convidat no volgut, el visitant no esperat, i, sempre, sóc el primer a arribar i el darrer en marxar. M’he tornat poderós amb el temps. M’he alimentat escoltant els consells dels teus pares sobre com triomfar a la vida. Observant els preceptes de les religions, quan et diuen què has de fer i què no has de fer per a ser bona persona. Patint les bromes cruels dels teus companys d’escola, quan es reien de les teves dificultats. Suportant les humiliacions dels teus superiors, dels teus coneguts, de la teva parella. Contemplant la teva imatge desmanegada en el mirall i comparant-la amb la dels que tenen “èxit” i surten a la televisió.
I ara, per fi, poderós i omnipresent com sóc, i pel simple fet de que siguis dona, home, negre, jueu, homosexual, introvertit, divertit, petit, gran, lleig, discapacitat, gros, alt, gras, creient, camacurta, per tenir el nas aguilenc, camús, grec, arromangat, gros o ser nassut...
Et puc transformar en merda, en escòria, en rebuig, en rampoina, en un munt d’escombraries, en l’ase que rep tots els cops, en el responsable de tot, en un maleït i indesitjable individu.
Generacions i generacions d’homes i dones em recolzen. No pots lliurar-te de mi fàcilment, sense passar un calvari i haver de renegar d’una part molt important de la teva història. La pena que et causo és tan insuportable que per a poder tirar endavant i seguir vivint, hauràs de passar-me als teus fills, i aquests, als seus, i així pels segles dels segles. Per fer-me més acceptable i ajudar-te a que em perpetuïs en els teus fills, em disfressaré de perfeccionisme, d’alts ideals, d’autocrítica, de patriotisme, de moral, de bones costums, d’autocontrol.
El dolor que et faig sentir és tan intens que voldràs negar-me i per això, intentaràs amagar-me de mil i una manera, darrera dels teus personatges i de mil i una màscara, darrera de les drogues, de la lluita per l’èxit i els diners, de manies i rituals, d’una disbauxa desenfrenada, d’una sexualitat desbordada i indiscriminada, de qualsevol manera.
Però no importa el que facis, no importa on vagis, jo sempre estaré allà. Perquè viatjo nit i dia, sense descans, sense límits, perquè estic dins teu, em portes amb tu, sóc tu mateix. Jo sóc la principal causa de la teva dependència, de l’afany per posseir, de l’esforç per controlar i dominar, de la immoralitat, de la por, de la violència, del crim de la bogeria sense fi.
Jo et vaig ensenyar la por a ser refusat, a no ser acceptat pels altres, i vaig condicionar la teva existència a aquesta por. De mi depens per a seguir sent la persona cercada, desitjada, aplaudida, acceptada, amable, gentil i complaent que avui mostres als altres. De mi depens perquè jo sóc el bagul on vas amagar aquelles coses que consideraves més desagradables, malagradoses, indesitjables, ridícules i vergonyoses de tu mateix.
Gracies a mi, has aprés a conformar-te amb el que la vida et dóna, perquè desprès de tot, qualsevol cosa que visquis serà sempre molt millor del que creus pots aspirar i et mereixes. Perquè, gracies a mi, ningú té dret a intentar ser feliç. I tu, menys que ningú.
Ja saps qui sóc, veritat?
Simplement, sóc el sentiment de rebuig que sents per com ets i et sents i com voldries ser i viure...
SÒC..... EL SENTIMENT D’AUTO - REBUIG.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada