dijous, 5 de maig de 2011

QUI ETS?

En Pere es considera un “pobre home” des de sempre. No es troba gens bé amb ell mateix, i això el fa estar a disgust amb el món sencer. Creu que té un aspecte poc atractiu, i a més, el seu caràcter s’està tornant

cada cop més tancat. Es mostra força antipàtic davant els altres, augmentant la sensació de rebuig i el sentiment de no ser estimat. I encara que tothom li diu que té unes mans molt bones per treballar la fusta i pot fer sortir d’un tros d’arbre una figura de bellesa inimaginable, ell no li dóna molt valor a tot això. Els comentaris que s’han fet ja en revistes especialitzades en escultura pràcticament ni els ha llegit. Ni quan en el Museu Nacional li van demanar per fer una exposició de les seves obres s’havia emocionat especialment. Sempre està pensant en les seves desgràcies i es compara amb alguns dels seus amics que són alts i atractius físicament, encara que ben inútils per fer res amb les mans
Aquests sentiments de no trobar el seu lloc ni saber ben bé quin sentit té estar en aquest món el fan patir molt i apartar-se dels altres, fins el punt que creu necessari buscar consell i ajuda. S’ho demana, com ha fet sempre, a una molt bona amiga de ben petits, na Maria. Sap que ella fugirà de donar consells i recomanacions buides de contingut, i que l’ajudarà a trobar altre cop el sentit vital que en aquests moments en Pere no troba enlloc
I com sol fer la seva amiga, organitza una excursió a la Muntanya dels Set Vents, un lloc alt i solitari, on sota les ruïnes d’un vell castell hi ha el tronc d’un gran i majestuós pi partit per un llamp o per una forta ventada, diuen que en una nit on totes les forces de la Natura en moviment semblaven concentrar-se en aquella muntanya, ja fa molts anys
Un cop estan contemplant el paisatge i gaudint de la força del vent, en Pere li explica tot el que li passa, com se sent i com li és d’impossible valorar tot el que sap pot fer i molt bé, i en canvi, únicament està pendent del que creu li falta i no té per ser feliç. I de com no se sent capaç de trobar sentit a la seva vida
Na Maria, com té costum, comença a explicar-li un conte
- Mira, Pere, a tu et passa com a les plantes del jardí d’un antic Rei persa...
- Maria, és que no canviaràs mai!!. Tu i les teves històries!! - li contesta en Pere, entre irònic i esperançat, desitjant però l’inici del relat de la seva amiga. - I què els hi passava a les plantes del Rei aquest?
- Idò, el conte diu així

“ Es diu, es conta i comenten que fa ja molt i molt de temps, hi havia un rei que vivia en un magnífic palau, amb un jardí meravellós, que era el seu capritx i on passava hores i hores tenint cura de les seves plantes. Un dia, en companyia del mag del regne, va comentar:
- Sols li falten tenir consciència de si mateixes a aquestes plantes, per a ser com els humans!!
- Si voleu, majestat - li va dir el mag - puc fer un sortilegi i desenvoluparan la capacitat de veure’s a si mateixes i veure els altres
- Crec que pot ser un experiment molt interessant, estimat mag
Així ho va fer el mag. Als pocs dies, de bon matí va anar a passejar el rei pel seu jardí i va descobrir horroritzat que els seus arbres, plantes i flors s'estaven morint. Va anar a consultar al mag a preguntar-li que els estava passat i si hi havia relació amb la nova capacitat de tenir consciencia de si mateixes i dels altres. El mag respongué que sols elles mateixes s’ho podien dir, i sols a ell ja que era el rei. Abans, però, el mag li va fer beure el conjur apropiat i el rei adquirí un don especial; podia parlar amb les plantes
Va tornar ràpidament al seu jardí, on encara estaven pitjor les seves estimades plantes. I els hi va preguntar per què estaven tan tristes i marcides. El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Girant-se cap al Pi, aquest li va dir que s’havia caigut perquè no podia donar fruites com el Cirerer. I el Cirerer li va dir que estava tan sec perquè no podia fer flors com el Roser. I el Roser plorava i estava trist perquè no podia ser alt y fort com el Roure. Llavors va trobar una petita planta, un Romaní, ben florit i més olorós que mai. El rei s'hi va acostar i li va preguntar:
- Com és que tu creixes tan bonic i saludable en mig d'aquest jardí fosc i desolat?
- No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig pensar que quan em vas plantar, volies sentir la meva olor i gaudir de les meves flors. Si haguessis volgut que jo fos un Roure o un Roser, els hauries plantat a ells. En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser Romaní de la millor manera que pugui"


MISSATGE DEL CONTE: Tots estem en aquest món per a contribuir amb la nostra fragància, les nostres qualitats, les nostres potencialitats. Simplement mira’t a tu mateix/a. No hi ha possibilitat de que siguis una altra persona: TU ETS TU! Una persona única i irrepetible. Pots gaudir, viure i florir amb amor i donant el millor de tu o pots marcir-te mentre només estàs desitjant ser el que no ets ni podràs ser mai

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada