dijous, 26 de maig de 2011

QUANT VAL EL TEU TEMPS??

 
Realment, no sé com enfocar el tema – es diu na Maria asseguda en el vell tronc del gran pi, partit en una espectacular tempesta amb vents huracanats, en una fosca nit perduda en la memòria dels temps antics, sentint a la seva pell el suau vent

fresc i humit de desembre, sols mig aturat pel canyissar que giravolta i bandereja al seu ritme – Tinc un bon dilema, aquest matí. I ja no puc deixar-lo per més endavant
Fins i tot, en ple hivern, quan llueix el sol suau i dolç en el cel aclarit per la freda tramuntana, a na Maria li agrada pujar a la seva estimada Muntanya dels Set Vents. I avui té un bon mal de cap per aclarir, i sap que allà dalt trobarà, com sempre li ha passat, la inspiració per a donar un bon consell
Na Cristina, una molt bona amiga de les de tota la vida, es pot dir que han nascut juntes i han anat sempre a la mateixa classe fins arribar a la universitat, li ha demanat consell fa cosa d’un parell de dies quan la va trucar inesperadament per telèfon
- Hola, Maria, quant de temps, eh? – comença na Cristina, com sempre fa, sense ni saludar-la – vull demanar-te un favor. No sé molt bé què regalar als meus fills aquest Nadal. Tenen molts joguets i pràcticament tots els aparells electrònics que hi ha al mercat i tot el que demanen realment no veig per a que ho volen, simplement, ho han vist a la tele. – i continua sense deixar-la parlar - Segur que tu, que entens tant els nens i que els coneixes tan bé, em podràs orientar
- Vols que ho parlem mentre prenem un cafè? – li suggereix na Maria
- Uf, ja m’agradaria, però avui tinc un matí de boigs, bé, com sempre. Dos judicis i després, aquesta setmana, l’agenda a “tope”. I a més, encara tinc un munt de documents pendents per a redactar. Ja et trucaré un dia d’aquests, Maria
- Com vulguis, Cristina – li contesta resignada – en un parell de dies, et dic alguna cosa..... i això de que ja em trucaràs, bé, no t’ho tindré en compte. Ja fa molts dies que ho tens pendent
- No t’enfadis, noia. Ja saps com és la meva feina. Si no estic sempre disposada, els clients es perden i això seria un veritable desastre. Ja buscaré un forat, segur
- Com sempre – li diu na Maria amb un regust amarg – Et trobo a faltar, Cristina. I ja saps que m’alegro molt del vostre èxit social i professional... però, realment us val la pena?
- Ja, ja, ja – riu na Cristina – no canviaràs mai. Mira, ara és el moment d’estar a dalt de tot. I si no s’aprofita, ja no tornarà. Quan tingui temps, ja m’ho pensaré, això que em preguntes. I res, això, digués alguna cosa aviat
- Dóna’m un parell de dies i et contesto
- D’acord. Adéu i una abraçada. Sabia que podia comptar amb tu, com sempre
- Això mateix, com sempre.... Adéu, maca – I na Maria talla la conversa
Fa ja un temps que na Cristina, una advocada de gran prestigi, ha obert el seu gabinet al poble, i com és molt bona en això de les lleis, té molts clients i molta feina. Tanta que fins i tot – pensa na Maria – ha perdut un poc el sentit del que és important i del que no ho és tant. Del tracte humà i proper, no sols amb els amics, també amb els clients. Sap que és ambiciosa, molt responsable i amb moltes ganes de fer molt bé la seva feina. I al mateix temps, sap que està morint d’èxit: cada cop està més aclaparada y estressada i abandona els seus amics. Es passa, na Cristina, molts dies festius acabant demandes i contestant propostes, i els seus fills sempre estan amb na Maricarmen, una dona sud-americana que tenen contractada des del naixement del primer fill i amb la qual passen moltes més hores que amb els seus pares. El company de na Cristina és un empresari molt important en el poble, i clar, els assumptes de l’empresa, amb moltes delegacions arreu, l’ocupen tot el dia, entre reunions, viatges, negociacions i altres temes empresarials
Viuen en una casa de les més luxoses del poble, els fills van a les millors escoles i tenen de tot i no es “perden” res de res, des de la setmana de la neu a l’hivern a les vacances de luxe en un iot amb els avis a l’estiu. Això sí amb els pares connectats sempre al mòbil
I pensant en això darrer na Maria troba una sortida al seu dilema. I com sol ser habitual en ella, és en forma de conte. Així, agafa el seu ordinador portàtil, taca els ulls i inspira fort, per a buidar-se de sorolls i pensaments i poder connectar amb l’energia femenina de la intuïció que allà sempre és present i es posa a escriure a la seva amiga:
“Hola, Cristina
Ja tinc el que em vas demanar, el consell sobre el regal d’aquestes festes per als teus fills. I com no tindràs temps per a veure’ns una estona amb tranquil·litat, t’ho envio en forma de conte. Tu mateixa, treu les teves conclusions
Una forta abraçada
Maria

“Es diu, es conta i comenten que un home, en tornar a casa ja tard de la feina, es va trobar el seu fills de 10 anys esperant-lo
- Pare, puc fer-te una pregunta?
- Si, fill, però que no sigui molt llarga, estic molt cansat i encara he de revisar uns documents. A més, hauries d’estar ja dormint
- Sols vull saber quant guanyes en una hora
- Això no és assumpte teu, fill. Per què ho preguntes? No veus que tinc molta feina?!
- Va, pare, digues-m’ho. Quant guanyes en una hora?
- Doncs, no sé, sobre els 50 o 100 euros, depèn del cas i del tema. No menys de 50 euros
- Oh, vaja...... i no pots deixar-me 20 euros?
- Escolta – li va contestar el seu pare ja enfadat – si el que vols són diners per comprar-te tonteries, ja n’estic fart i ja t’he dit que tinc molta feina. A veure, vés a la teva habitació i fica’t al llit, ja és tard i no tinc temps per a aquestes ximpleries
El nen anà capbaix a la seva habitació, mig plorós i va tancar la porta
El pare, després de seure una estona i calmar-se, es va començar a sentir malament i a pensar que havia estat molt dur amb el fill i es va dir que tal vegada, volia comprar alguna cosa important per a ell i que normalment, no demanava mai diners
Anà a l’habitació del nen i va obrir la porta
- Ja estàs dormit, fill?
- No, pare, no em ve la son
- He estat pensant i tal vegada he estat molt brusc amb tu. Ha estat un dia molt dur i llarg i el cansament m’ha fet contestar-te malament. Mira, aquí tens els 20 euros
- Oh, gràcies pare!!!! – cridà tot content el nen. I desprès d’aixecar-se del llit i rebuscar a la tauleta de nit, va treure una capsa plena de monedes
- Per què em demanes diners si ja en tens? – Li va preguntar el pare estranyat
- És que no en tenia prou, i ara sí – va contestar - Pare, ara ja tinc 50 euros. Puc comprar-te una hora del teu temps? Per favor, demà vine al partit de basquet. Em fa molta il·lusió que em vinguis a veure jugar al menys un cop. I no portis el mòbil!!”


MISSATGE DEL CONTE: El millor regal que pots fer a les persones que estimes, per Nadal i sempre, ets tu mateix. Res pot suplir ni compensar la falta d’atenció i de dedicació. Sobretot, els teus fills necessiten el teu temps i el teu amor, no el teus diners

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada