dijous, 19 de maig de 2011

CLAUS A LA PORTA


(dedicada als meus fills)

Torna a passar..... altre cop es senten els crits que vénen de casa del seu padrí i cosins. El seu padrí, a qui na Maria estima amb bogeria, torna a perdre el control i es deixa portar pel mal geni, ben propi d’ell i que de tant en tant, se li descontrola, sobretot


amb els seus fills. No ho pot evitar, diu...

Quan s’enfada molt per alguna cosa, està especialment cansat o troba que la situació està a punt de desbordar-lo, el seu recurs immediat és començar a cridar i a dir bestieses. I amb tres fills, aquestes situacions són inevitables
El que no és inevitable, pensa na Maria, són les reaccions del seu padrí tan desagradables i forassenyades. I després, ho sap ben del cert, ell és el primer en sentir-se malament i culpable i en no trobar cap justificació ni explicació per a aquestes reaccions, que a més, són ben ineficaces: sols fan que els seus fills, que estima més que a si mateix, li tinguin por i es sentin més allunyats del seu pare. Després se li passa de seguida, un cop treta la fúria. Però les paraules demanant perdó i les explicacions, un cop està fet el mal, sap na Maria que són poca compensació pels seus cosins: Ho han parlat molts cops. Na Maria, com cosina gran, i a més per la seva bona predisposició per a escoltar i acompanyar, ha estat molts cops el recurs que han fet servir per treure el dolor, la por i l’angoixa que aquestes reaccions del pare produeixen en els fills
Així que, pensa na Maria, ha arribat l’hora de fer alguna cosa al respecte. I seguint la seva manera d’abordar aquests temes, cerca un conte per al seu padrí. De seguida el troba, ja el té escollit, és molt adient per a aquest cas. Prepara una excursió a la Muntanya dels Set Vents, un lloc molt màgic i misteriós, on sempre un vent o un altre bufa amb més o menys força, i on hi ha el tronc trencat d’un pi gegantí, de fa ja molts i molts anys, en una nit de gran tempesta. Truca el seu padrí i li diu:
- Padrí, he de parlar amb tu sens falta ben aviat. Demà et convido a una excursió ben polida, a tu que t’agrada tant caminar
- Quina en portes al cap, fillola? – i mig en broma li diu – Segur que anirem a la Muntanya dels Set Vents..... t’aviso que vindré ben preparat!
Pugen pel camí més llarg, per a tenir temps d’anar parlant... encara que no és necessari insistir massa, ja que el padrí s’ho ha olorat i a més, a ell també li ve molt de gust escoltar el consell i les paraules de na Maria
- No sé què em passa, Maria. Hi ha situacions que em desborden i acabo cridant i perdent el control. I quan més crido, més em descontrolo i més bestieses dic, i ja no puc aturar, va a més i més. I després, uf, la cara de por dels meus fills, se’m queda gravada i em fa tant de mal ....
- I tu, què fas després, un cop se’t passa? – pregunta na Maria
- No sé, intento demanar perdó. Parlar-lo. Fer present que els estimo molt i que no sóc jo quan em passa això
- Saps, padrí, vull dir-te una cosa. Tots tenim, dins nostre, moltes parts, unes més bones i altres més desagradables. I és responsabilitat nostra què fem amb elles, les que deixem sortir, amb les que ens mostrem al món i a les persones que estimem
- Però, Maria, no ho puc evitar.... – intenta com disculpar-se
- Això sí que no és veritat, padrí – li replica na Maria amb seguretat – Et pot costar més o menys, tu decideixes si vols treballar-t’ho i si et val la pena. Però una cosa és ben segura; les persones som lliures i podem decidir com actuem
- Segur que sí, Maria. Digues-me com fer-lo i t’asseguro que ho vull fer, costi el que costi, em val molt la pena. Ajuda’m a trobar el meu camí per poder controlar la meva fúria
- Mira, primer et contaré un conte, aquí, asseguts en el mateix tronc on el meu pare, el teu germà, em va ensenyar a desenvolupar el do del conte i la metàfora, plens de màgia i saviesa, per a donar llum a la foscor que de vegades se’ns posa dins el cor, com tu la tens ara ficada. I aquest està dedicat especialment a tu. Diu així:

“Es diu, es conta i comenten, padrí, que hi havia una vegada un jove el qual a vegades tenia cops de mal geni. Això li provocava sovint molts conflictes amb els seus amics i familiars, i fins i tot, no hi havia noia que volgués estar amb ell, ja que quan es descontrolava, no tenia límits i de la seva boca sortien tot tipus de bajanades i burrades. En canvi, era un jove molt responsable i assenyat. Un dia, desprès d’una d’aquestes rabietes per un motiu ben absurd, el seu pare va pujar a la seva habitació i li va dir.
- Mira, Jordi, estic segur que tu mateix saps que així no pots seguir comportant-te
- Tens raó, papa – va respondre el fill – no sé com controlar aquest mal geni meu. En quan baixo un poc la guàrdia, ja veus, em torno a descontrolar
- Vols un consell del teu pare?
- I tant, a veure que tens pensat. Jo no sé que fer, em sembla que és impossible controlar el meu mal geni
- Farem una proba a veure si així agafes més consciència i tens la guàrdia més alerta sempre – va començar a dir el seu pare - Mira, aquí tinc una bossa plena de claus. Cada cop que notis que perds el control i comences a cridar, o si no pots aturar, desprès, agafes un clau i el claves a la porta nova de l’entrada, fins que no clavis cap ni un en un parell de dies seguit
El primer dia, en Jordi no va clavar cap, degut segurament a que la conversa amb el seu pare era molt recent i estava molt pendent de no deixar-se anar. Però el segon dia ja va clavar uns quants claus a la porta. I ràpidament va descobrir que a vegades resultava més fàcil controlar el seu enuig que haver de clavar un clau. Així, amb constància i tenacitat, va arribar l’hora que va poder anar a veure al seu pare i dir-li que no n’havia clavat cap des de feia al menys dos dies
Llavors, el seu pare li digué
- Mira, ara farem el procés contrari, ara trauràs un clau per cada dia que aconsegueixis ser pacient. I quan acabis, tornarem a parlar i veuràs les conseqüències que queden d’aquest procés que sembla compensat, ara claves, ara treus!!
I així, en Jordi va anar traient tots els claus fins que no en va quedar cap a la porta
- Mira - li va dir el pare assenyalant-li la porta - Encara que has tret tots els claus, darrera queden els forats, i encara que ara els taparàs, veuràs que sempre quedarà una petita marca. Cada forat és com la ferida que fem quan ofenem i ferim algú a qui estimem. Tot i que després ens sàpiga greu i demanem perdó, aquesta porta ja no tornarà a ser com abans, sempre hi hauran les cicatrius”

El primer pas, padrí - conclou na Maria – és no oblidar mai el mal que podem fer amb les nostres accions i paraules


MISSATGE DEL CONTE: Tots som moltes coses i tenim moltes parts, algunes contradictòries. Unes més agradables i altres menys. Les persones som lliures per a decidir quines cultivem, alimentem i presentem als altres i quines acollim i acaronem per a tenir-les controlades i calmades dins nostre. I som responsables del mal que fem quan no controlem el nostre geni

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada