dijous, 5 de maig de 2011

LA CASA DELS MIRALLS

En Joan està molt preocupat. Darrerament, observa i nota que tothom el mira malament, fins i tot, amb desconfiança i hostilitat, i ha perdut la capacitat de gaudir de la companyia dels altres.
Ja no sent la connexió amb
els seus amics i companys, i realment,no s'explica per què tothom el mira d'aquella manera. I això el fa estar a disgust i nota com el seu estat d'ànim està cada cop més alterat. No sap ben bé el perquè ni troba explicació
Té una molt bona amiga de tota la vida, na Maria. Fa temps que no tenen una de les llargues i productives xerrades que recorda amb enyorança, i en Joan pensa: "Aquest és un bon moment per anar a veure a na Maria". Ella sempre troba aquell equilibri i aquella visió de la vida que aclareix els dubtes i fa llum on abans hi havia foscor. Així, la convida a fer una excursió a un dels seus llocs preferits: La Muntanya dels Set Vents, on hi ha un tronc de pi partit per una tramuntanada i on han passat moltes estones parlant de tot i de res, de la vida i de la mort… i ara, en Joan, sent que necessita una d’aquelles estones de xerrar per xerrar
Pugen un dia solejat i tranquil, de primers de primavera, quan el sol ja escalfa suficient per a fer la caminada un poc feixuga. I allà li explica tot el que li preocupa, sobretot, que veu a la gent hostil amb ell i el miren malament, i això fa que sempre estigui recelós i malhumorat. Na Maria, com té costum, comença a explicar-li un conte
- Mira, Joan, a tu et passa com el canet que va entrar a la casa dels mil miralls
- Maria, dona, que ja comences com sempre, amb les teves històries!! - li contesta en Joan entre irònic i expectant, esperant però aquesta estratègia de conversa típica de la seva amiga - I que li va passar al canet dels miralls aquests?
- Idò, el conte diu així

“ Es diu, es conta i comenten, que en un petit i molt llunyà poble, hi havia un taller abandonat que havia estat temps fa d'un miraller molt famós a tota la comarca. Un dia, un canet, cercant el refugi del sol, va ficar-se per un forat d’una de les portes de la casa, i va començar a rebuscar i donar voltes, fins arribar a una porta, mig oberta, plena de la llum del sol que entrava per una finestra sense finestrons. Va entrar, poc a poc, i, oh sorpresa!!, es va trobar amb molts canets mirant-lo tant fixament com ell els mirava. Va començar, amb timidesa, a moure la cua i aixecar poc a poc les orelles. Per diversió seva, tots els altres canets van fer el mateix, i al somriure’ls i lladrar amb alegria i goig, els altres també somreien i lladraven com ell. Va estar una bona estona jugant i gaudint de la companyia dels altres canets i en marxar, va dir-se: "Quin lloc més agradable, he de tornar sovint a jugar amb aquests amiguets que he trobat!!"
Dies després, un altre canet del carrer va arribar al mateix indret, i va entrar a la mateixa habitació. A diferència del primer, aquest era desconfiat i temorós, ple de pors. I en veure tants cans que se'l miraven, va sentir-se amenaçat, i va tenir molta por perquè va notar que el miraven de manera agressiva i desconfiada. Es va posar a la defensiva, com tots els altres canets, i va començar a lladrar i grunyir, com tots ells; fins que va marxar esporuguit tot dient-se: "Mai, mai més entraré a un lloc tan amenaçador!!"


MISSATGE DEL CONTE: Tot el que dónes, ho acabes rebent, com si d'un mirall es tractés. Moltes vegades, la cara de la gent que t’envolta, simplement, reflecteix la teva pròpia expressió. I tu, ja saps què vols rebre dels altres?

2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Em satisfa molt que t'hagi agradat el conte... ves mirant pel blog, hi ha molts altres de ben bonics!!!!

      Elimina