dilluns, 9 de maig de 2011

CAPÍTOL TANCAT

Fa ja uns mesos que na Maria i en Manel han trencat la relació de parella. Han estat uns anys molt macos i molt creatius i, pensa na Maria, que fins i tot, han estat anys de creixement
i millora personal gratificats i enaltits per un fill com en Lluís. I està segura que en Manel pensa i sent el mateix. El coneix molt bé. S’han estimat i encara s’estimen, segur, de manera molt sincera, lliure, respectuosa.... i els hi va costar molt prendre la decisió de deixar la relació de parella

Tenen plantejaments vitals prou diferents que els han allunyat, i poc a poc, la separació ha estat més forta que allò que els uneix
Així i tot, no deixa de donar voltes al cap sobre els motius i el perquè de tot plegat. Es lamenta de no haver estat capaç de “salvar la relació”. Pensa molt en ell, el recorda, i encara que sap que ja no estaran mai més junts, la pena i el sentiment de pèrdua són encara molt profunds. Algunes amistats i altres homes s’han interessat per ella, l’han afalagat i proposat sortides i relacions; ella no es veu en cor d’implicar-se en cap tipus de nova relació, ni tan sols d’amistat. No sap ben bé el perquè, si és culpa o és desengany, però no pot il·lusionar-se de nou i va vivint el dia a dia, de manera tranquil·la i al mateix temps, sense sentir passió per viure, li costa trobar el sentit a tot el que va fent en el dia a dia…...... però sí sap que així no vol estar més temps i necessita la llum que sempre ha tingut per encarar de nou la seva vida
I com sol fer quan se sent perduda, na Maria organitza una excursió a la Muntanya dels Set Vents, un lloc de difícil accés, alt i solitari, màgic i misteriós, donat a les confidències, on hi ha el tronc d’un vell pi trencat d’una forta ventada, ja fa molts anys, i on na Maria va descobrir i desenvolupar, amb el consell i guia del seu pare, el do que avui necessita per a si mateixa: El do de donar llum, a través dels contes i les metàfores, a la foscor que a vegades omple el cor de les persones, i no ens deixar veure amb claredat el camí
Puja de bon matí, pel camí de tramuntana. Recorda els consells del seu pare: Abans de poder veure, t’has de buidar. I el cansament físic és una molt bona manera de buidar la ment de sorolls
Com sempre li passa, l’entrada a l’esplanada del cim és per na Maria un moment màgic, impactant. De cop i volta, passa del camí enclotat per alts murs de pedra a una visió infinita del món, amb el mar emmarcant de manera superba les runes del vell castell moro. Veu davant seu la costa nord, el mar encalmat. Al ben mig del cim, el tronc del vell pi trencat en nit de forta tempesta, de trons i llamps, perduda en la llunyania del temps
Encara que hi ha pujat moltes vegades, sempre sent la mateixa sensació de plenitud, de pertinença, les veus llunyanes, properes i a la vegada estranyes en el fons de la seva ànima, i la presència inesborrable del seu pare sembla acompanyar-la quan s’asseu. I sense pensar en res, dins seu el sent contar-li un nou conte, que li dóna la llum que havia anat a trobar. I diu així:

“ Es diu, es conta i comenten que un dia cap al tard, un cotxe va frenar davant de la parròquia del barri i d’ell va baixar un home de mitjana edat, ben vestit i amb una expressió evident de satisfacció vital i benestar. Es va dirigir al mossèn i li va dir:
- Es recorda de mi, pare?
El mossèn, un cura molt proper als seus parroquians i a les problemàtiques socials del barri, se’l va mirar per sobre de les seves ulleres i l’observà amb deteniment
- Clar, ara ho tinc, tu vas venir fa més o menys un any. Però anaves vestit de manera molt diferent, anaves amb parracs i pedaços. Descuidat, mal afaitat i brut. Em vas dir que estaves ben desesperat, que ja no tenies cap esperança i que les persones a les quals més estimaves i en les qui confiaves, t’havien abandonat, estafat i traït. Em va semblar que per a tu tot s’havia acabat i fins i tot, vaig tenir por que fessis un disbarat. Veig que estava ben equivocat. M’alegro molt per tu
- Doncs, sí, ja ho veu, estava molt equivocat, i tot gràcies al consell que em va donar. Sap quin vull dir?
- I tant, és clar que sí. Eres un cas mal d’abordar. Sempre tenies un motiu o una justificació per la teva amargura, no hi havia manera de donar-te esperança o al menys, un poc de llum en el teu desconsol. Al final de totes les xerrades que varem tenir, quan ja no sabia que més oferir-te, em va venir al cap una costum dels meus avantpassats. La recordo molt bé. Et vaig explicar que ells, quan tenien un problema greu i no trobaven com sortir-se’n, agafaven els Sants Evangelis, es posaven en mans del bon Jesús de tot cor i el deixaven caure sobre una taula, per tal que s’obrís en una pàgina qualsevol, posaven el dit sense mirar en el text i llegien allò que havien marcat. Deien que així els hi venia la inspiració per a trobar la solució al seu problema
- Això mateix. Li confesso, pare, que al principi em vaig pensar que em volia prendre el pel, amb aquest consell davant de la meva desesperació. Però en arribar a casa, pensant en tirar-me per la finestra, vaig veure la bíblia de la meva mare i sense pensar, vaig seguir el seu consell. I al llegir el que vaig marcar amb el dit, ho vaig entendre tot. Els meus errors, les meves dificultats i sobretot, com sortir-me’n. I ja ho veu, avui torno a agrair-s’ho de tot cor i a deixar-hi una donació per les activitats socials de la parròquia. I si Déu vol, l’any proper tornaré. Ha estat, realment, una sort haver-lo conegut i un veritable plaer. I s’ho vull dir, mai m’havia trobat amb un home tan proper als altres, malgrat sigui vostè un mossèn i jo un descregut. M’ha tornat la fe en els homes
I dit això, va entrar al cotxe per marxar
- Un moment, fill meu – el va aturar el mossèn – sols per curiositat, abans que marxis, digues-me quina frase va marcar el teu dit
- Ah, sí, clar. Deia “Capítol 18”
- Ara si que m’has agafat. No recordo que diu el Capítol 18 dels Evangelis...Què hi diu?
- Doncs jo no ho sé, no ho vaig llegir, ja li he dit que no m’interessa la religió - va contestar l’home aixecant les espatlles - Però al veure la frase, ho vaig entendre tot. Tant és el que digués el capítol 18, el realment important és que el capítol anterior havia acabat, i començava un de nou, com vaig fer amb la meva vida a partir d’aquell moment, donar per acabat el capítol anterior, deixar de queixar-me de com m’havia maltractat el món, fer-me responsable de la meva vida i del nou capítol que s’obria davant meu i començar un de nou”


MISSATGE DEL CONTE: Ja veus, per a poder obrir i escriure un nou capítol en la nostra vida, abans hem de ser capaços de donar per tancat el capítol anterior. En cas contrari, no podrem centrar-nos en cap d’ells, i en els dos fracassarem. I recorda, no hi ha ningú més que sigui responsable de la nostra vida i de tot allò que ens passa que nosaltres mateixos!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada