dilluns, 2 de maig de 2011

CANYA DE BAMBÚ

Na Rosa està desesperada. La vida, darrerament, li està donant molts cops, no sols a ella mateixa, també a la gent que estima i l’envolta. Fins i tot, en projectes i qüestions menys importants, les coses no li van gens ni mica bé. Intenta recordar una setmana en els darrers temps que pugui evocar com satisfactòria, alegre, o al manco, que hagi pogut dormir

tranquil·lament sense despertar-se a mitja nit, amb el pensament obsessionat per problemes i per temes que, de manera inesperada, li han truncat els seus somnis
Fins i tot, quan pensa que aclareix una qüestió important, li vénen els problemes per una altra banda. I creu que té una actitud prou positiva davant la vida, en general, i vol seguir confiant en la força i els principis que sempre ha sentit dins seu i als quals ha estat fidel, l’amor, la bondat, la solidaritat, el respecte, la bonhomia en general com fonamental per poder sentir-se bé i ser feliç. Tot això, en aquests moments de dubte i trasbals, li sembla fins i tot, cruelment irònic. Sobretot, quan veu que coneguts i altra gent, amb un comportament moral i èticament molt més qüestionable, se’n surten amb facilitat i aparent èxit, i se la miren amb menyspreu i amb una actitud condescendent
Té una amiga de tota la vida, na Maria, que també va estar, com ella, en uns moments molt difícils, quan en poc temps, es va morir el seu pare amb el qual estava molt unida de manera inesperada i a ella li van detectar una greu malaltia. Així i tot, amb el temps, es va anar refent i ha aconseguit seguir endavant, i ara se la veu millor que mai, malgrat que encara està en tractament dels greus problemes de salut
Sap de sempre que na Maria fugirà de donar consells i recomanacions buides de contingut, i que li ajudarà a trobar altre cop la llum que en aquests moments na Rosa no troba enlloc
Les paraules de na Maria sempre són senzilles i directes. Li diu, “Rosa, vés a aquell lloc que et vaig mostrar de ben jovenetes i on sempre hem anat a trobar les respostes quan no vèiem la llum. La Muntanya dels Set Vents, on en caure el sol, els vents lluiten per veure qui bufa més i més fort. El vent, que canvia de direcció i de força sense parar, és la mateixa vida. Avui és ponent, i demà serà mestral suau quan ahir era tramuntana forta. Vés, seu, contempla la natura i escolta-la”
Sense entendre res i sense massa confiança en les paraules de na Maria davant els seus problemes i preocupacions, na Rosa puja a la Muntanya dels Set Vents, recordant, amb enyor i fins i tot amb un punt d’amargura per la felicitat perduda, els molts capvespres que han estat juntes al costat de les canyes de bambú, xerrant i acompanyant-se, mentre les canyes es doblegaven segons el vent que bufava
Seu al mateix lloc de sempre, el tronc d’un gran pi trencat en una nit de forta tempesta, ja fa molts anys. No pot deixar de pensar que és ben estrany, tan fort i dur com sembla l’arbre i com s’ha trencat. En canvi, les canyes de bambú sempre estan allà. Comença a bufar el vent..... les canyes es dobleguen a un cantó o a un altre, més o manco, segons com rebufa el vent i la seva intensitat. Així i tot, les arrels, els seus fonaments, segueixen en el mateix lloc, ben aferrats dins la terra, dins la Mare Terra que les alimenta i dóna força
De sobte i de manera inesperada, la llum de la qual li ha parlat na Maria es fa evident dins el seu cap. La canya de bambú, ben arrelada als seus principis, segura i al mateix temps flexible davant dels canvis del vent, segueix sempre dempeus. L’arbre damunt del qual està asseguda, també té unes bones arrels, és segurament molt més fort que la canya de bambú, però no va ser prou flexible per adaptar-se i doblegar-se davant dels canvis de la vida
Des d’aleshores, na Rosa decideix ser canya de bambú: seguir amb les seves arrels, uns principis ben fonamentats i arrelats que l’han alimentat i que li donen sentit des de sempre, i al mateix temps ser flexible per a poder viure també els mals vents que la vida li porta en aquests moments, amb la seguretat que sempre, més d’hora o més tard, el vent canvia de sentit i de força


MISSATGE DEL CONTE: Bo és tenir unes arrels fortes i ben fonamentades, ara també cal ser prou flexibles per a poder adaptar-nos davant dels canvis de vent de la vida i que així no arribin mai a trencar-nos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada