dilluns, 23 de maig de 2011

AUTO-ENGANY


Avui Maria va d’excursió a la Muntanya Màgica dels Set Vents amb na Raquel, la parella d’un gran amic, en Jordi. Li sembla que avui està un poc estranya, distant, reservada, com amagant alguna cosa. Parla poc, amb frases fetes, sense donar peu a una conversa distesa i amical com és normal entre elles quan estan juntes

La va trucar ahir mateix i va insistir molt en pujar amb ella a la Muntanya dels Set Vents. Quan va preguntar si vindria en Jordi, va dir, secament, no, ell ha hagut de marxar de viatge. Demà ja t’ho comentaré. Maria intueix que hi ha algun problema entre ells, algun malentès. Li sabria molt greu, si fos així. Sap del cert que s’estimen molt i en Jordi està molt d’ella, fins i tot un poc massa, pensa na Maria. I això que no ho han tingut gens ni mica fàcil per a estar junts, ella amb un fill petit, ell amb tres fills ja crescuts, vivint en lloc distants, problemes econòmics, amb molts viatges per en mig, bé, a qualsevol li semblaria una bogeria intentar viure el seu amor amb tants d’inconvenients i obstacles
Pugen silenciosament i poc a poc, na Maria es va deixant omplir per la pau i la serenitat que desprèn aquesta Muntanya tan especial per a ella. Sent l’energia que emana de totes les pedres, de cada arbre, de tot el que la forma. Fins i tot, el color de la mar, l’escalfor del sol, les carícies del vent, l’estaló del terra, els quatre elements bàsics de l’Ànima del Univers, tot està ple d’aquesta vitalitat que sempre ha sentit quan puja la Muntanya
Arriben dalt de tot, i na Raquel, sense dir res, seu en el tronc trencat del vell pi, en nit de forta tempesta i vents huracanats, fulminat per un llamp nítid i precís. Maria s’asseu al seu costat, respectant el seu silenci, contemplant la costa nord. És una vista que sempre la sorprèn i impressiona, i això que l’ha vista mil cops. Sempre l’omple de pau i el seu cos, cansat de la pujada, es va relaxant poc a poc
- Mira, Maria – comença a parlar, amb els ulls plorosos, na Raquel de sobte – et seré directa i clara. Ja fa dies que he perdut la confiança amb en Jordi, no sé ben bé perquè, igual són petits detalls que junts, han despertat aquesta intuïció que les dónes tenim per aquests temes. I he estat rebuscat en les seves coses i he trobat alguns escrits que us heu enviat. Hi ha frases i expressions que estic segura van més allà de l’amistat que dieu teniu. No vull fer cap escena de gelosia ni vull retreure’t res de res. S’ho he preguntat a ell, i les seves respostes, entre justificant-se i ofenent-se, encara han augmentat més les meves pors i desconfiances. Per això, et demano una resposta clara i sincera, Maria. Ja veus, confio més en tu que en ell!!
- Raquel, et seré sincera i clara com em demanes. – li contesta Maria desprès d’uns segons per refer-se de la sorpresa - Tinc molta estima per en Jordi, ja ho saps, de sempre, però mai l’he vist com home. Aprecio molt la nostra amistat i respecto encara més l’amor que sé segur us teniu. I ara, ja que estem aquí dalt, vull contar-te una història al respecte. Crec que confons el que dius intuïció amb la por en la que des de ben petites hem estat educades les dones. Espero et serveixi per obrir-te un poc l’enteniment, et retorni la confiança en el vostre amor i no actuïs de manera impulsiva. Et penediràs més tard, estic del tot segura, Raquel!!

“ Es diu, es conta i comenten que en temps i espai molt llunyans i distants, espai ple de guerra i temps farcit d’odi, unes tribus salvatges van conquerir un vast territori que feia ja molt temps estava abandonat pels que havien estat els seus senyors, al ser terres de frontera. El cap de les tribus era un home terriblement despietat, cruel i al mateix temps, ple de covardia i supersticions. Sobretot, li tenia una por mortal... a la mateixa mort!!. Sempre estava rodejat per bruixots, mags i fetillers, a la recerca de la immortalitat. La primera ordre que va imposar va ser prohibir mencionar el seu nom al poble, ja que li havien assegurat que cada cop que es nomena algú, li roben temps de vida. Les humiliacions i les vexacions de tot tipus a que els sotmetia per mitjà del seus cruels exercits feia que aquell territori, abans ric, fèrtil i pròsper, s’anés tornant cada cop més trist, pobre i fosc
En el poble vivia un home ja molt gran i molt savi, amb fama de ser molt poderós i fins i tot, de poder dominar els elements de la natura. Això li havia permès ser respectat pel dictador, ja que els seus bruixots li havien assegurat que era impossible enfrontar-se al poder del vell, i millor era deixar-lo, ignorar-lo i no molestar-lo sempre que no es fiqués amb ells. Al seu voltant, tenia un grup d’aprenents amb els quals es reunien sovint per a desenvolupar la seva saviesa. Un dia, un dels més joves, va dir
- Honorable savi, com podem estar aquí reunits parlant i parlant, quan els nostres amics i familiars viuen sota el domini i la crueltat de l’opressor? Ahir mateix es van endur la meva germana a palau a servir al complir els 14 anys, i ja sabeu com acaben les donzelles amb aquells salvatges que no respecten res de res. Hem de fer alguna cosa, assaltem el palau. Millor morir lluitant, defensant-nos i fent-nos respectar que suportar sense fer res tanta vilesa i injustícia i viure sempre sotmesos per la por!!
- Dignes i valentes paraules, i al mateix temps, imprudents i pròpies de la teva irreflexió i inexperiència. Mai podràs enfrontar-te cara a cara, amb el cor ple d’odi, i guanyar quan el teu rival té molta més força i cap escrúpol. Sols amb l’astúcia de l’home vell, amb la tranquil·litat d’esperit de l’home bo, amb l’ímpetu de l’home jove i amb la fortalesa de l’home prudent se’ns mostrarà el camí savi per assolir els nostres objectius justos. Jo també he estat pensant i ara us parlaré del meu pla. Abans, però, heu de saber que no està exempt de perills i potser, fins i tot, arriscarem la nostra vida
Tots els present, al mateix temps, es van comprometre, totalment, per a alliberar-se ells i els seus, del despotisme i el terror a que estaven sent sotmesos
- Què més noble que arriscar la vida pels altres? Quin sentit millor pot donar-se a la pròpia vida i a la pròpia mort que al servei de la bondat i la veritat, ajudant a les persones que ho necessiten? – eren comentaris compartits per tots els assistents
I desprès de la reunió, tots van començar a interpretar els papers corresponents segons el pla que va idear el vell savi i que entre tots, van acabar de polir i concretar
Als pocs dies, era l’aniversari del dictador. Per a reafirmar el seu poder, va ordenar que aquell dia, tots els que es creuessin en el seu passeig matinal, haurien de estirar-se a terra bocaterrosa en mostra de devoció i respecte al seu poder i a la seva persona, sota pena de ser-los separat cap i cos amb la destral del botxí aquell mateix dia
Un jove va quedar dempeus mentre tots els altres s’estiraven plens de por a terra. El dictador va manar aturar el carro i el va cridar
- Tirat a terra davant meu, infeliç, o no veuràs la lluna plena aquesta nit
- Senyor, això és el que més desitjo, si em feu aquest favor, talleu-me el coll. Serà el dia més feliç de la meva vida!! Gràcies, gràcies de tot cor!!
- No, espereu, és a mi a qui heu de tallar el cap – va sentir cridar el dictador darrera seu quan encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la primera resposta
- Tant m’és tallar un que dos caps!!
- Però primer ha de ser el meu, si us plau, us ho prego
- No, a mi m’heu sentenciat abans, a mi em correspon ser el primer
- Calleu!!! – Va ordenar fora de sí el dictador – us els tallarem a tots dos a la vegada
I acabades de pronunciar aquestes paraules, el capità del seu exercit es va presentar amb altres dos joves, dient-li que també havien demanat ser els primers en ser executats aquell dia, abans de la sortida de la lluna plena
- Senyor, senyor, talleu-me a mi el cap primer, avui és el dia, per favor... – no paraven de suplicar els 4 joves
Desconfiat i pensant que aquí passava alguna grossa, va ordenar agafar-los a tots ells i portar-los a palau, on ell mateix els interrogaria
Cap d’ells volia parlar ni contestar a les seves preguntes, sols repetien que volien ser decapitats el primer, abans que els seus companys. Ni sota amenaça de tortura deien una sola paraula més, fins que un d’ells, el més jove i el que semblava més insegur i amb més por al dolor, va esmentar la reunió que havien tingut feia uns dies amb el vell savi. “Ja ho tinc – va pensar el dictador – segur que aquell vell mig boix i mig espectre d’altre món té la resposta a aquest misteri”
El va fer portar immediatament i el va posar davant dels seus deixebles que demanaven tots ells ser decapitats el primer aquell mateix dia i va començar a exigir-li que li expliqués quina se’n portaven entre ells
El vell, com resposta, va dir amb autoritat que sota cap condició ni circumstàncies els hi permetia dir res de res, encara que anés amb això la seva vida
- No serà la teva vida, que ben poca et deu quedar, vell boig, ni la d’ells, ja que tots volen morir, allò que els farà parlar – li va contestar el dèspota amb un somriure irònic i cruel – I segur que no puc fer-te parlar a tu, ara, igual els teus deixebles no són tan forts com per a aguantar veure com puc fer-te torturar i patir fins més allà de la mateixa mort
Realment, la tortura va començar enseguida, sense cap compassió ni límit i poc a poc, els deixebles s’anaven posant blancs veient com feien patir al seu mestre, fins que un d’ells, el mateix que abans havia parlat, amb la cara descomposta i una expressió forassenyada que deixava entreveure la culpa i el remordiment per haver mencionat el seu mestre i ser culpable de que el maltractessin d’aquella manera, va cridar
- Prou, no ho aguanto més!! Deixeu-lo anar i us ho explicaré tot
- T’ho prohibeixo – va dir el mestre amb el fil de veu que quasi ja no tenia
- Continua – va ordenar el dictador, al mateix temps que donava un fort cop al vell i el deixava inconscient
- Està en les revelacions de les escriptures que el nostre venerable mestre ha desxifrat desprès de molts anys d’estudi i meditació
- Segueix – ja el neguit i l’ansietat havien fet presa del tirà – si t’atures t’asseguro que el terror sense límits s’apoderà de tot els vostres amics i veïns
- Està escrit que el primer home que mori decapitat en el dia d’avui per ordre d’un dictador sanguinari i cruel com sou vos, serà immortal
- Immortal?? Això no existeix. Menteixes – i al mateix temps, els seus ulls se li il·luminaven d’esperança d’estar a tocar de la trobada, per fi, del camí que el permetria guanyar i superar el seu únic terror, la mort
- Està escrit i revelat – i de les seves àmplies butxaques es va treure un antic llibre enquadernat amb una pell vella i desgastada – vos mateix ho podeu llegir. I s’ho va donar obert per una de les darreres fulles
- “ En la tercera nit, quan sigui nit de lluna plena, del mes tercer, els astres del cel s’alinearan en una perfecte línia recte que anirà del Sol al paradís celestial. Aquesta línia serà el camí a la immortalitat que seguirà el cos i l’anima del primer home executat aquell dia per ordre del cruel dictador que governarà amb espasa i foc els seus súbdits”
Sense dubtar ni pensar en res més, el tirà va ordenar que tots ells fossin expulsats d’immediat del palau i va ordenar al mateix temps que cridessin el botxí real i que posessin a punt el patíbul. Va agafar paper i ploma i sense perdre ni un segon, va dictar la seva pròpia execució amb l’ordre de ser executada tot d’una
El vell savi i els seus deixebles, un cop fora del palau, es van afegir al poble que, mobilitzat pels altres joves que havien assistit a la reunió i amb pals i torxes i tot el que trobaven, ja es dirigien cap a palau, mentre els seguidors i tropes del tirà fugien cames ajudeu-me deixant darrera seu el cap i el cos separats del tirà, que va morir per la seva pròpia por a la mateixa mort”


MISSATGE DEL CONTE: Ningú té més possibilitat de ser enganyat per si mateix o per qualsevol que aquell a qui la mentida s’ajusta a allò que està buscant. Qui busca, sempre troba..... i troba, allò que busca encara que no hi sigui

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada