diumenge, 24 d’abril de 2011

LA MUNTANYA DELS SET VENTS

Fa moltes setmanes que espera aquest dia. Es desperta a trenc d’alba, encara és bastant fosc i per la finestra entra una claror somorta i pàl·lida que il·lumina suaument l’habitació, anunciant els primers raigs solars d’un dia que serà plenament estiuenc.
Na Maria roman, nerviosa, dins del seu llit a sentir els primers sorolls a la casa. Sap que al seu pare li molesta molt sentir renous abans d’aixecar-se, sempre amb el primer sol, ben prest, del llit. Na Maria es mou, inquieta i impacient, volta dins els llençols i el grinyol del somier l’espanta. Resta quieta
i s’asserena, fent un esforç es concentra en la seva respiració.... poc a poc, el cap se li omple altre cop de les il·lusions i també les preocupacions i expectatives que se li van despertar quan el seu pare li va comentar, fa ja uns quants dies, el regal pel seu proper aniversari:

“Mira, Maria, crec que ja ha arribat l’hora de que m’acompanyis a la Muntanya dels Set Vents i explicar-te la seva llegenda, que també és la llegenda de la nostra família. Faràs 12 anys, i el teu cap segur està ple de preguntes i dubtes. I tens dret a saber i a trobar les teves respostes”
La Maria sempre ha acceptat amb naturalitat alguns costums un poc estranys de la seva família; sempre els ha viscut com ben normals, ja des de petita. Però amb els anys es va fent més i més conscient de fets i situacions un poc confuses: els seus companys d’escola i de jocs a vegades se la miren de forma diferent, amb curiositat, tal vegada fins i tot amb por. En discussions i baralles, l’han insultat dient-li que era una bruixa, que moriria cremada a la foguera; alguns cops que ha anat a casa d’ells, nota al seu voltant una certa expectació, entre admiració i temor, per part dels pares i altres adults i no li sembla que la tractin amb franquesa. Ha sentit - com de passada - comentaris i converses sobre el seu pare i avantpassades de la seva família ben curioses, amb un rerefons de rebuig i de por. El poble on viu, i l’illa on està situat, és una societat tancada i allà tothom es coneix. I el seu pare i la seva família, sap de ben cert na Maria, són força coneguts
No recorda res de la seva mare i tampoc té molt clar què va passar amb ella. El seu pare no li ha parlat mai de manera clara i directa, i quan li pregunta, veu en els seus ulls una lluentor plena de tristor i enyor. L’àvia, mare del seu pare, ha estat al seu costat de sempre i mai li ha faltat companyia ni amor. Viuen els tres junts, no tenen germans ni altres familiars, sols el padrí, el germà petit del seu pare, que de molt jove va marxar fora de l’illa i va tornar fa pocs anys
El seu pare passa llargues temporades fora de l’illa viatjant a països llunyans i torna amb regals molt macos i originals, que no es troben enlloc de l’illa. Sap que aquesta és la seva manera de guanyar-se la vida, encara que no sap ben bé què fa ni on va. Sobretot, el que més li agrada d’aquests viatges són les històries i els contes de mons màgics i molt estranys, diferents i plens d’aventures, que el seu pare li explica a la nit, ja en el llit, abans de tancar el llum
Molt abans que la seva habitació s’omplís de la llum i del sol que malda d’entrar per la finestra oberta, sent el seu pare preparant-se el cafè matinal. És un home de costums molt marcades i que sol seguir amb exactitud. Na Maria surt de la habitació i va corrent, excitada i anhelant, a la cuina
- Hola, pare, bon dia – i al mateix temps, obre els braços i li fa una forta abraçada que humiteja els ulls del seu pare
- Hola, filla, bon dia. M’estranyava no sentir-te. Fa estona que estàs desperta?
- Res, un poc. Vaig a vestir-me!
- Veig que estàs nerviosa i inquieta. Has d’asserenar-te. La pujada és feixuga i avui farà calor, estranyament, avui no bufa cap vent.... Ah, felicitats!! – li diu a l’esquena de la seva filla, quan aquesta ja està corrent cap a l’habitació
Se la mira amb els ulls plens d’amor i també de certa preocupació. És plenament conscient de que na Maria és portadora del mateix do que la seva família, des de fa moltes generacions, ha desenvolupat i cultivat. Confia plenament en ella, és sàvia i amb el cor generós i, està segur, utilitzarà aquest do amb responsabilitat i respecte cap als altres, buscant sempre el seu benestar i felicitat. No pot evitar, però, pensar en la germana gran de l’avia i un núvol de temor i dubte li ennegreix el pensament. També va tenir el do familiar però una joventut desgraciada, una traïció amorosa i el rebuig dels veïns li van omplir el cor de ràbia i de dolor, de desig de revenja i d’odi. I va estendre aquest dolor i aquesta amargura al seu voltant. D’aquí i de les supersticions i dels prejudicis molt antics i molts remots, dels temps de les bruixes i les fogueres, provenen els temors i les malfiances dels seus veïns. També era de nom Maria; és de tradició familiar posar aquest nom a la primera filla. Ella va ser la principal causa de que la mare de na Maria marxés de l’illa al poc de néixer la seva filla. El pensament se li va cap a aquesta dona, a qui estima encara amb tot el seu cor. Va venir de molt lluny. Era d’una bellesa inigualable, serena, dolça, amable, plena de bondat i amor. I no va poder adaptar-se a les costums i tradicions d’una societat tan tancada i convencional com ho són en totes les illes amb molt males comunicacions a l’exterior. I tampoc s’ho van posar fàcil. La rancúnia i l’enveja van nidar al cor de la tia Maria. No va parar de fer-li la vida impossible fins que va aconseguir que marxés, trista i abatuda, derrotada i desencisada, abandonant l’home a qui estimava i la filla que acabava de parir. I el cor se li omple d’enyor i d’amor, també de dolor i de solitud, d’un difús sentiment de culpa. Sacseja el cap amb energia per esbandir aquesta negror i s’acaba el cafè amb llet d’un glop. No vol seguir pensant en aquests fets tan llunyans i al mateix temps tan presents. Avui és el dia de la seva filla, és el seu dotzè aniversari!
- Anem, pare, que ja ha sortit el sol. Agafem els entrepans i marxem!
- I tant, Maria!! Ja estic a punt, i el dia es presenta esplendorós!!
Surten de casa i pugen a les bicicletes. Van amb poca roba i senten la frescor de les primeres hores matinals quan el sol encara està lluitant, amb la confiança de qui sap que guanyarà, per a fer desaparèixer les restes de la humitat nocturna i la lleu boira matutina
El camí s’enfila, poc a poc, abans de sortir del poble. Amb les darreres cases a la seva esquena s’endinsen en un bosc de pins i alzines, un seguit de revolts els allunyen definitivament i la sensació d’aïllament es fa del tot present. El camí està solitari i no es creuen amb ningú. A na Maria li sembla que el món està parat i quiet, respectuós amb les emocions que la tenen en tensió. Sols alguns ocells trenquen amb el seu vol la blavor lluenta del cel i la immobilitat que l’envolta. Se sent acaronada per una agradable fragància a herba humida, vegetació banyada i agraïda per les darreres pluges desprès de setmanes de calor asfixiant. Mira amb amor, també amb cert temor i respecte el seu pare qui davant d’ella, amb un pedalejar lent i rítmic, sembla molt capficat en el camí. Maria s’esforça en tranquil·litzar el seu ànim i en mantenir el ritme. El camí, ara, és pla i suau, el passeig molt plaent i agradós i poc a poc, na Maria s’abstreu dels seus temors i comença a gaudir de l’excursió, quan al sortir d’un revolt, enfront seu, s’alça imponent la muntanya, a la que la seva família anomena La Muntanya Dels Set Vents. Na Maria no sap ben bé per què. En veure-la de manera tant sobtada i inesperada, es queda sense respiració. Atura la bicicleta i s’encanta mirant-la. La coneix i l’ha vista molts cops, ara, avui se li presenta de manera totalment diferent, propera i pròxima i sembla que li crida, que li parla i Maria sent molt endins seu la seva veu. No pot apartar els ulls d’ella
Las paraules del seu pare la treuen del seu capficament
- Ja hi som, Maria. Deixem la bicicleta aquí i anem. Veig que tu també sents la veu de la muntanya. Ja estàs preparada per trobar-te amb ella. Anem-hi!
La Maria no diu res. Simplement deixa la bicicleta recolzada sobre la del seu pare i li agafa la mà. Aquest senzill gest li dóna la seguretat i la valentia que li falten. Caminen seguint un tortuós i empedregat camí. Comença a endinsar-se dins la marina i el bosc d’alzines es va fent cada cop més dens. Na Maria puja per primer cop la Muntanya dels Set Vents. Sap que a dalt de tot hi ha unes ruïnes musulmanes, el que queda d’un castell. I poques coses més a part d’històries i llegendes de batalles, guerres i conquestes. Pugen en silenci. Al cap de na Maria li venen un munt de preguntes i comentaris però respecta el silenci del seu pare. Mai l’havia vist tant endinsat en si mateix, amb la mirada fixa davant seu, en el camí, sembla perdut en un munt de pensaments i records. És un home afectuós, amorós però amb un geni intempestiu que provoca en na Maria un cert temor quan el veu tan capficat
Es concentra en el camí, en tot allò que va descobrint. Sobretot en les diferents visions que va tenint de la seva estimada illa. La pujada és feixuga i pesada, al mateix temps, amena i plaent. A cada revolt, veu un tros diferent de l’illa. I el sol, que ara ja està dominant tot el cel, en passar pel fullatge dels arbres, dóna llums i ombres canviants i sempre sorprenents. Se sent total i plenament integrada a la natura que l’envolta. A la muntanya que va pujant. Se sent part d’ella. Ella mateixa és muntanya
Després d’una mitja hora, comença a veure les primeres restes de les muralles. Pedres imponents, pròpies de gegants i no d’homes, pensa na Maria. Com s’ho feien, per moure-les? I per què les havien pujat fins aquí? I com vivien, aquí dins? Segur que hi ha moltes històries d’amor i d’odi amagades en el silenci d’aquestes pedres. Són pensaments i preguntes sense respostes
- Prepara’t, Maria, que ja hem arribat. Sols queda un revolt i val la pena estar pendent – la veu forta i segura del seu pare la treu de les seves especulacions
Es posa al seu costat i entren per sota un solitari arc de pedra, restes de l’entrada principal de la muralla. I allà davant seu apareix un espectacle inesperat, inimaginable, grandiós, desmesurat, majestuós. Al fons, com un decorat impressionant, hi ha una vista extraordinària i immillorable de la costa nord de l’illa amb la badia i un petit illot ben al mig. A la riba esquerra, unes quantes cases de pescadors destaquen per la seva blancor. Tot això bordejat per un mar estranyament encalmat i seré que com mirall de seda blava reflecteix la llum del sol i del cel, també blau però més suau, igualment uniforme i quiet. Les poques barques de pescadors i les gavines voladores, són taques blanques les quals realcen la blavor d’ambdós
I com donant sentit a aquest decorat, s’alcen impressionants les torres mig derruïdes i les restes de les muralles del que havia estat el major castell dels moros en aquelles illes. A la dreta, un espès canyissar sembla tancar la plana on han entrat després de superar l’arc de pedra. I centrat al mig de tot això, un tronc, solitari i aïllat, d’un vell i fort pi, trencat de manera quasi horitzontal a mig metre del terra. La part superior del mateix està sorprenentment gastada i allisada. A la fusta hi ha restes de foc i de carbó. A prop d’ell, el que queda del tronc de pi més llarg i fort que na Maria mai ha vist. S’estén retorçat i giravoltat fins a dividir en dos parts tot el pati. Poca vegetació més hi ha al seu voltant. El terra està folrat de lloses de marès i l’herba aprofita les juntures per mostrar la força de la vida
L’espectacle deixa bocabadada a na Maria durant una bona estona. El seu pare s’ho respecta, conscient de que algunes impressions s’han de viure amb tota la seva intensitat. I li parla suau i fluix, com un murmuri
- Mira, Maria, a partir d’ara, ja no podràs viure indiferent a aquesta Muntanya. Un cop la sents i la coneixes i has viscut tota la seva força i la seva màgia, com tu ho estàs vivint ara mateix en el més profund de la teva ànima, ja ets part d’ella i ella és part teva. I sentiràs tota la seva energia i tot el seu poder; força, màgia, energia, que a partir d’avui ja són teves i tu ets responsable del que fas amb tot això
Maria plora silenciosament. Les llàgrimes lleneguen amb lentitud per les seves galtes. Les deixa caure al terra. No les nota. Tremola. Moltes veus antigues li van dient paraules i frases que no entén i al mateix temps, les va fent seves ja que li vénen del més profund de la seva ànima
- Seiem en aquest tronc, Maria, i t’explicaré una història molt maca i molt antiga. I molt nostra
S’asseuen en el tronc del vell pi trencat per un llamp en una nit de forta tempesta. Resguardats per l’ombra del majestuós canyissar. Sota l’amatent mirada, protectora i acollidora, de les ruïnes del vell castell musulmà. Tal com han fet, des de generacions i generacions, els pares i les filles que els han precedit. Maria obeeix de manera automàtica. Sense pensar. Sense voluntat. Sense adonar-se del que fa
I el pare comença la llegenda de la família de na Maria
“Som descendents directes dels darrers governadors musulmans de l’illa, ja fa molts i molts anys, en temps de moros i cristians, quan pràcticament sempre estaven en guerres i batalles pel domini del comerç marítim de la Mediterrània. Aquesta illa, durant uns quants anys, pogué ser independent tant dels regnes musulmans com dels catalans, gràcies a una bona política d’aliances i va gaudir d’uns anys de pau i prosperitat, sent el seu port un dels principals mercats del mediterrani. Això va portar a l’illa gent de tots els països tant propers com llunyans, i entre ells, va venir Fàtima de les terres més orientals fugint no se sap ben bé de què o de qui, dona famosa per la seva bellesa i la seva saviesa que va acabar esdevenint consellera i concubina del darrer Rais musulmà expulsat pel reis catalans quan finalment van conquerir l’illa. Fàtima estava embarassada quan aquest va marxar, vençut i desolat, amb alguns servents i gent del seu voltant. Tots els altres habitants musulmans de l’illa van ser desposseïts de tots els seus bens i convertits en esclaus dels catalans i venuts. Sols uns pocs, molts pocs, van quedar a l’illa. Entre ells, Fàtima, que va servir com esclava i consellera del nou virrei i governador de l’illa anomenat pel rei
Va donar a llum una filla i li posà de nom Fàtima, encara que va ser batejada, com van obligar els conqueridors a tots els fills dels esclaus, amb el nom de Maria. I des d’aquells temps remots sempre el nom de la primera filla a la nostra nissaga ha estat Maria, com tu.
Fàtima, o la primera Maria, era famosa per tres qualitats: la seva bellesa, la seva saviesa i sobretot, pel seu do de veure el cor de les persones i mitigar el patiment que sentien per mitjà d’històries, contes i llegendes. Aquestes qualitats, Maria, han arribat fins a tu. I no és un do, estimada filla, fàcil de portar i de suportar. Molts cops, s’han hagut d’enfrontar amb la incomprensió i l’enveja de la gent que les envoltaven, amb resultats a vegades tràgics. Hi han hagut Maries que l’han utilitzat per fer el mal i escampar el dolor, manipulant a les persones, i s’han sentit molt desgraciades. Altres Maries han estat dones plenes d’amor i de benestar, i al seu voltant ha florit la felicitat, i s’han sentit molt afortunades en fer-ho. Aquesta és la teva llibertat i la teva decisió. Jo confio molt en tu, i estic segur, Maria, que estaràs a l’altura de les exigències d’aquest do. És necessari ser discret i responsable, amable i accessible i sobretot, posar-ho al servei de tots els que ho demanin i ho necessitin. I cada cop més, la nostra societat està necessitada de consell i saviesa
Na Maria escolta absorta, com fora de si mateixa, envoltada per l’ambient màgic i les noves sensacions. Se sent, de cop i volta, adulta, amb una sensació nova de llibertat i responsabilitat. I quan mira cap a la costa nord, li sembla que la seva infantesa marxa junt amb la gavina que trenca, solitària i alliberada, l’uniformitat del cel tan blau i tan intens
- Una pregunta, pare – diu finalment na Maria – per què li diem La Muntanya dels Set Vents?
- Això, Maria – contesta el seu pare – és la part final d’aquesta història. La part més tràgica i al mateix temps, la que li dóna tota la seva força, màgia i energia. Ja saps que a la Rosa dels Vents, n’hi ha 8, de vents. Conta la llegenda que quan els catalans van entrar finalment dins del castell i es van rendir els pocs guerrers musulmans que el defensaven, a la mesquita del castell hi havia uns cinquanta musulmans, sobretot vells, dones i infants, orant en direcció a la Meca, com és costum en la seva religió. Estranya i misteriosament, bufava en aquell moment un Xaloc fort i potent, que semblava els hi portava les benaventurances des de la Meca. Es conta que els almogàvers, guerrers mercenaris i sanguinaris com no hi havia altres en aquells temps, van entrar a la mesquita del castell amb el cor ple d’odi i assedegats de sang de l’enemic i quan els van veure a tots agenollats i orant, allà mateix els hi van tallar el coll a tots ells, sense pietat tal com es feia en totes les guerres en aquells temps tan foscos. I es conta que el Xaloc es va transformar de manera sobtada, misteriosa i màgica en un fort Mestral, en direcció cap a la Meca per endur-se totes les ànimes d’aquells fidels, plenes d’esperança en el seu Déu, i portar-les directament al costat d’Al·lah. I una forta explosió va derruir, sobre els caps dels seus assassins, el castell de Sent Agaiz, que és com l’anomenaven els musulmans. I diuen que des de llavors, mai més ha bufat cap Xaloc sobre les ruïnes del castell. I que mai més, els cristians han pogut reconstruir-lo. Tots els intents dels reis catalans per refer-lo, han fracassat. I Maria, quan vinguis aquí amb el cor net i el pensament obert, podràs sentir dins de la teva ànima el dolor que les injustícies, les guerres, la barbàrie i l’odi, quan nien en el cor dels homes, han i segueixen provocant. I et ratificaràs en la teva decisió d’utilitzar el teu do en el bé dels Éssers Humans, siguin com siguin i vinguin d’allà on vinguin

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada