divendres, 29 d’abril de 2011

LA BONA MORT

Avui na Maria puja tota sola pel camí més llarg fins dalt de tot de la Muntanya dels Set Vents. Va sola, però plena de records i d’enyor. Com cada any, des de ja fa uns quants, quan arriba la data assenyalada, l’aniversari de la darrera pujada que va fer amb el seu pare, es prepara per reviure aquell dia, i per a recordar i tornar a escoltar la darrera història que li va explicar,
una referència autobiogràfica del seu pare. Va ser el seu darrer conte i, segurament per això, el que valora més i fins i tot, on troba un contingut i una ensenyança més profunda i el que resumeix i conté tots les altres, les de sempre, les que hi ha en cada una de les històries, contes i metàfores
El seu pare va morir d’una malaltia ràpida i inesperada.... inesperada per a tothom menys per a ell. Un dia i de manera sobtada, el seu pare li va dir a na Maria quan va arribar de l’institut:
- Maria, anem, tinc moltes ganes de pujar a la nostra Muntanya Màgica. Prepara alguna cosa lleugera i ara mateix vull pujar amb tu
- Vols dir, pare? – contestà na Maria estranyada de la inesperada proposta – Mira que avui fa una bona ventada allà dalt
- Així ho espero. Ja saps, amb una bona ventada les històries i els contes surten molt millor – va dir el seu pare sense deixar opció a la rèplica
Quan van arribar a dalt de tot, cansats per la pujada llarga i feixuga, van asseure’s en el tronc de sempre, d’un gran pi partit de fa molt i molt temps, en una negra nit de forta tempesta i vents huracanats d’una força que no es recordava ni es tornaria veure. I el seu pare començà així la seva darrera història:
- Mira, Maria, aquesta serà la darrera història que t’explicaré. I no vull que m’interrompis, per favor. Avui vull parlar-te d’una molt bona amiga meva, la mort, la bona mort. He tingut molta sort, el metge m’ha avisat aquest matí que ja està a punt d’agafar-me de les mans, com a més tardar, dintre de 2 mesos. Li he dit a la Mort, quan vulguis, companya, amiga, estic preparat pel meu darrer viatge. I agraït que m’avisis amb tant temps i em deixis explicar-li la darrera història a la meva filla, na Maria
Saps, vaig conèixer la mort, la mala mort, d’una manera tràgica arrel de la mort en accident de trànsit d’un molt bon amic meu, a la meva joventut. El bon Armando. Era un noi jove, vingut més enllà de l’Atlàntic, amb un fill petit, ple de vida, de projectes, de futur i que sempre deia, “ahora es el momento del trabajo, para poder disfrutar y tener el mañana solucionado”
I un dia, em va trucar la seva dona i em va dir plena de dolor i angoixa: “Jordi, Armando ha muerto!!” 4 paraules, Maria, solament 4 que van canviar la meva vida i la manera com l’he volgut viure des de llavors. Així vaig conèixer la Mala Mort. Aquella que ningú s’espera, l’odiada, la que ens fa por, terror, la que ens ho pren tot perquè no la volem tenir present i vivim com si no ens haguéssim de morir mai, acumulant bens materials, deixant per “quan sigui” o pel “dia de demà” tot el que podríem fer i gaudir avui i sense tenir present que les paraules d’amor que avui no diguis, potser demà no les podràs dir
I al seu costat, com les dues cares oposades però de la mateixa moneda, vaig descobrir a l’altra mort, la bona mort, la Mort real, autèntica, amiga sempre present quan la reconeixes i l’acceptes, la que t’acompanya i t’ajuda a lliurar amb valentia i coratge el combat de la vida, la que no ens permet deixar de fer allò que volem pel què diran, deixar per un demà incert el que volem fer avui, no ens permet malgastar ni un segon fent o vivint el que no volem fer ni viure. La que ens impulsa a trencar tots els límits, a fer-nos insaciable de passió i de bogeria per gaudir dels plaers de la vida. La que no ens deixa caure en el pitjor de tots els pecats, el penediment per no haver fet allò que volíem fer
I vaig decidir que jo sempre viuria amb aquesta mort, la Bona Mort, i que ella m’ajudaria a viure amb Amor, entrega i gratitud. I que estaria a punt per marxar amb ella en qualsevol moment
La mort sempre s’ha d’esperar. La mort, estimada Maria, sempre la portem al nostre costat. I de nosaltres depèn que sigui una bona mort o una mala mort. I quan arribi el moment que ens agafi de les mans, si l’hem viscut com una Bona Mort, la mirarem als ulls i li direm: “Gràcies, m’has permès viure fins avui, i gràcies que sabia que estàs sempre a prop meu, ha estat una vida rica, plena, amb molt d'Amor i no tinc deutes amb ningú i a ningú tinc rancúnia. Estic preparat, sempre porto a sobre l’únic que puc endur-me i on viuré sempre: L'Amor i el record de les persones que estimo, l’agraïment de les persones a les quals he ajudat i les que m’han ajudat. He repartit amor i he rebut encara més. He fet tot allò que volia i no ho he deixat per un demà incert. Puc marxar tranquil. Tot el demés, els bens materials, no m’importen, simplement me’ls havien prestat i els torno, no són meus"

Cada any li passa a na Maria més o manco el mateix. Al seure en el tronc, recorda aquestes paraules com si les estigués escoltant per primera vegada, i sent el seu pare allà mateix, al seu costat i li comencen a caure llàgrimes dels ulls, com aquell dia. Ja fa molt temps que no sent dolor, sent per damunt de tot, molta gratitud, molt d’amor, molta enyorança i es reafirma en voler ella també viure intensament la seva bona mort, a la qual sovint saluda i parla


MISSATGE DEL CONTE: Sols hi ha una cosa segura en aquesta vida: Ens morirem, i ningú sap ni com ni quan ni on. De nosaltres depèn incorporar aquesta veritat a la nostra vida i viure-la amb intensitat i plenitud sabent que igual demà ja no podrem fer el que avui deixem pendent, ni dir les paraules d’Amor i de perdó que ara ens callem. Res fa més dolor que un petó no donat o una carícia no agraïda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada