dilluns, 25 d’abril de 2011

ELEFANT LLIURE

El segon conte que, com recorda vivament na Maria, li va explicar el seu pare, la va impactar molt. Acabava d’arribar d’un llarg viatge a la llunyana Índia. Eren els primers contes, i aquest,
sobretot, li va despertar en la seva imaginació imatges difuses de cultures i paisatges estranys, exòtics i molt màgics, desconeguts i alhora propers. Sap poques coses de la seva mare, ara bé, està segura que va venir d’aquell llunyà país, i allà va tornar, sols dies desprès d’haver-la portat al món. El seu pare li ha explicat que si la seva mare l’hagués conegut, li hagués estat del tot impossible abandonar-la. I així ho van decidir entre tots dos. Sap na Maria que la seva mare pregunta i està molt pendent d’ella, quan el seu pare viatja i la va a veure. I dintre d’uns anys, té intenció ferma d’acompanyar al seu pare en un dels seus viatges i anar a conèixer-la. El conte dels elefants lliures va fer volar la seva imaginació cap aquell país

I encara ara, sovint,
el reviu quan se sent impotent o creu que no podrà seguir endavant, que ja no li queden forces, que les dificultats i els obstacles són insalvables, o li sembla que el que es proposa no es pot fer, sense ni tan sols intentar-lo. El seu pare se’l va contar quan ella li va comentar que es veia incapaç de seguir la tradició familiar. Na Maria li va explicar que durant la seva absència havia pensat i donat moltes voltes dins el seu cap sobre les dues pujades que havien fet a la Muntanya dels Set Vents i tot el que ell li havia explicat, i que estava molt angoixada i sentia molta por, que li semblava que avui dia, ningú tenia el do de les històries i els contes, i que a més, a l’escola li ensenyaven moltes coses, però cap que afavorís la creativitat, la imaginació i la intuïció. Tal vegada, va ser al sentir aquest conte quan na Maria va decidir ser mestre infantil per intentar canviar, en la mesura de les seves possibilitats, i en el dia a dia, aquesta escola tan castrant
Era un dia nuvolat i força fred. Pràcticament, no es veia la costa nord de l’illa i estaven com envoltat per una suau i subtil boira blanquinosa, que desdibuixava el paisatge i el feia fantasmagòric. L’ànima de na Maria se sentia, però, segura, copsant la presència d’una energia desconeguda i familiar alhora, i notant la companyia i la força que emanava del seu pare. Aquest va començar:
- Mira, Maria, tu em deies l’altre dia que tenies por i que no et senties amb forces per desenvolupar el teu do. A tu et passa com als elefants de la història que en el meu darrer viatge a l’Índia una persona molt propera a tots dos em va explicar dedicada especialment a tu. I diu així:

“Es diu, es conta i comenten que n'Amu, un jove molt observador i despert, estava molt intrigat. A l’Índia, era molt habitual veure elefants, forts, poderosos, impressionants, però molt obedients i dominats pels homes i això no ho acabava d’entendre
Un dia, la seva classe va anar de visita a l'escola més important de tota l’Índia en ensenyar elefants. N'Ajay, el seu director, va mostrar-li totes les instal·lacions. Els elefants, amb els seus domadors, feien exercicis als jardins i als parcs adaptats i Amu veia, cada cop amb més sorpresa, totes les coses que els hi feien fer: Tot allò que els mestres volien!!!
Finalment, van arribar al lloc on tenien els elefants quan no havien de fer exercicis. Un immens parc ple de pals de llenya clavats a terra, amb una petita i prima cadena cadascú d’ells. De tant en tant, però, hi havia alguns pals trencats o arrancats
Ajay els va explicar que allò era el lloc on els elefants eren lligats als pals amb les cadenes i així es passaven les hores fins que havien de tornar a fer els exercicis, tres cops per dia
- Semblen molt prims i febles davant la força d’un elefant. Com ho feu, per tal de que no els arrenquin i marxin? - Va preguntar, ja del tot intrigat en Amu
- Oh, és molt senzill - li va respondre el director - tu ja saps que els elefants tenen molta memòria. Així, quan són molt petits i encara no tenen força, els lliguem aquí. Ells tenen encara l'esperit lliure i sense límits, i intenten marxar, i comencen a tirar sense parar. Però com no tenen suficient força, una i altra vegada, tiren i tiren i es fan mal a les potes….així fins que un dia, normalment prest, aprenen que són impotents davant dels pals i les cadenes i creuen ja mai podran desfer-se de les cadenes, i deixen de tirar. Aquest aprenentatge - seguí n’Ajay -, se’ls queda gravat al cervell per sempre més, i ja mai més intenten marxar, inclòs quan, com veieu, tenen molta més força de la que seria necessària per a trencar les seves cadenes i ningú podria posar límits a la seva voluntat i al seu desig de llibertat, si encara els conservessin
- I aquests pals trencats i arrencats, que són? - tornà a demanar n’AMU
- Ah, a vegades, alguns elefants, pocs, no aprenen mai, segueixen tirant i tirant, fins que tenen suficient força per trencar les cadenes….i marxen – li contestà
- I com és que no aprenen mai – insistia n’Amu ple de curiositat i d’interès
- Doncs perquè són ELEFANTS LLIURES. I quan hom té el cor ple de llibertat, és impossible que accepti les cadenes”


MISSATGE DEL CONTE: Els teus somnis estan dins teu, els obstacles per arribar-hi, també. Si creus en tu i sents el crit de la llibertat, res et podrà aturar. L’ésser humà sempre ha estat capaç de trencar els límits que semblaven impossibles de superar, quan ha cregut en si mateix

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada