dimarts, 26 d’abril de 2011

CÀNTIR TRENCAT

- Saps, pare, avui ha entrat a l’escola un noi que va en cadires de rodes!! Fa mal el cor veure’l així, jo no ho resistiria pas!
Aquest comentari de na Maria, entre afectada i compassiva, va donar lloc al conte de la quarta excursió. El seu pare era un
home molt savi,
i estava segur que no hi ha res millor que un bon conte per tal de despertar l’acceptació cap als altres i les seves diferències i deficiències, i evitar la compassió condescendent. Moltes vegades, havia viscut el pare aquesta situació. Des d’una postura de superioritat, hom es resigna a suportar les molèsties que causen a vegades les persones “diferents” amb deficiències i discapacitats. En el fons, segueix sent una actitud de caritat indulgent mancada d’una veritable acceptació i valoració de la diferència com una font de riquesa i benestar per a tota la societat
Van pujar de bon matí, a trenc d’alba. Ja s’entrava a l’estiu, i el sol ofegava al migdia
Arribaren quan tot just despuntava el sol per llevant, donant una ambientació i una coloració ben espectacular al cim. Els núvols baixos desdibuixaven i desfeien els raigs del sol en mil i unes tonalitats. Na Maria va quedar bocabadada sols travessar l’arc de pedra que donava pas a la plana del cim. Era el primer cop que pujava a l’alba, i realment valia la pena aixecar-se ben prest. Fins i tot la badia que s’estenia als seus peus, mirant cap al nord, tenia tonalitats verds turquesa i tots els tons blaus possibles com mai havia vist
El seu pare va romandre al seu costat en silenci una bona estona. Notava com la seva filla desenvolupava una sensibilitat extrema i, alhora que es congratulava, també el preocupava ja que sabia que això la faria sentir les emocions amb una intensitat molt alta, i al mateix temps que gaudiria molt els moments joiosos de la seva vida, també patiria amb la mateixa intensitat en els moments dolorosos, com a ell mateix li passava
- Maria, vine, anem a asseure al nostre vell tronc – li va dir desprès d’uns minuts de contemplació – avui vull explicar-te un conte que ha estat inspirat pel noi nou que teniu a classe, que va en cadira de rodes. I diu així:

“Es diu, es conta i comenten que en Bernat era un pagès dels de tota la vida, treballador, amant de la natura, sempre atent als canvis i als aprenentatges del dia a dia
Treballava unes tanques, herència familiar, on tenia una plantació d'horta. I com estaven un poc apartades de la masia on vivia, cada matí, quan hi anava, omplia un parell de càntirs per a tenir aigua tot el dia
Un era ja vell i escardat, doncs havia estat del seu pare i ja abans del seu avi. Estava, el càntir, un poc trist i apesarat, ja que sempre perdia ben bé la meitat de l'aigua que en Bernat li posava
L'altre, ves a saber d'on va venir, estava molt orgullós de ser nou i sencer
Un dia, i qui sap si en somnis o en realitat, si per mediació de la màgia o simplement, per la calentor de tant sol que feia, en Bernat va sentir parlar els seus càntirs entre si...
El càntir nou deia al vell, amb menyspreu
- Uf, mal servei li fas en Bernat, tu que dius que l'estimes tant. Cada matí té la feinada d'omplir-te i amb prou feines arribes amb la meitat de l'aigua!
- I tens raó, no serveixo per a res ja, vell i trencat, valdria més desaparèixer - li respongué el càntir vell amb amargor
En Bernat, al sentir això, va dir:
- Mira, càntir vell, tu ens has fet molta companyia, tant al meu avi com al meu pare i ara a mi mateix, i mai ens has fallat, sempre has mantingut ben fresca l'aigua que t'hem posat. Solament per això, et vull al meu costat. Però, a més, les teves esquerdes també m'han donat i em donen moltes alegries"
- I com és això? - pregunta estranyat el canti vell
- T'ho explicaré i t’ho mostraré. Quan vaig veure que perdies aigua i aquesta sempre regava el mateix tros del camí, vaig posar-me a pensar com ho podia aprofitar. Al final, ho vaig trobar. Hi vaig sembrar llavors de diferents flors. Veus? Aquesta vorera del camí, que tu regues generosament cada dia, i no pas l’altra, està florida i plena de color i això dóna molta alegria al meu caminar”


MISSATGE DEL CONTE: El valor personal està tant dins teu com en el servei que dónes als altres. Fins i tot, la persona amb menys possibilitats i més desvalguda pot despertar l’amor i la compassió en nosaltres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada